Sempre agrada que de fora ens vinguin a dir que som un “autèntic pulmó cultural” i que són “una joia patrimonial única”.
Segons el ministre Urtasun, ho som de Catalunya i d’Espanya. Però en la perspectiva de fer que la UNESCO reconegui la Seu d’Ègara com a patrimoni mundial, Urtasun es va quedar curt: som una joia i pulmó universal!
I és que dimecres passat, l’actual ministre de Cultura, Ernest Urtasun, va fer un recorregut per la ciutat i es va aturar a la Seu d’Ègara i a l’ESCAC. Ja s’entén que, atès com són d’atapeïdes les agendes de ministre, Urtasun no podia pas visitar la totalitat les joies locals i del pulmó cultural terrassenc. Un joier i un òrgan que respiren a través de molts altres valors patrimonials, i molt particularment els relacionats amb el nostre passat arquitectònic industrial i obrer. Un fet que li hauria d’interessar, si no per afinitat biogràfica, sí per coherència ideològica. De manera que, segons les cròniques publicades, no va ser al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica, ni va poder fer una passejada pel pulmó natural del parc de Vallparadís, que també és una expressió de la cultura local.
Potser ho farà en una propera visita, tot i que si tarda massa, potser ja ho haurà de fer com a ciutadà ras o, com és habitual en política, des d’un altre alt càrrec públic. I per això, si del rastre dels compromisos adquirits durant la visita no en va quedar cap paper escrit, pot passar com amb el compromís de la ministra que va prometre de paraula tenir feta l’estació de Renfe Terrassa-Est per al 2025, i que ara fins i tot s’ha esfumat dels documents actuals. I, en aquest sentit, si us plau, no deixin de llegir el devastador article de dijous passat a Diari de Terrassa de Manel Larrosa, “El NO Pla de Rodalies”. Larrosa es refereix als funcionaris que fan i desfan a pleret com “un cos de funcionaris distants i autosuficients, no sotmesos a cap exigència de responsabilitat”. I afegeix: “El concepte és despotisme”. Doncs bé, que ningú no s’enganyi: Larrosa parla del mateix sistema funcionarial que hi ha al ministeri de Cultura, i per tant les amables paraules d’Urtasun se les pot endur el vent, com el vent es va emportar les de la ministra Raquel Sánchez.
Tot això passava el mateix dia en què reapareixia una vella qüestió patrimonial: la del retaule gòtic de Santa Maria del Toudell. I dic que renaixia perquè el tema ja s’havia posat sobre la taula fa catorze anys, quan segons la premsa del moment, la família propietària posava a la venda el retaule per 300.000 euros que fins llavors havia tingut amagat. L’assumpte de la venda del retaule podria convertir-se perfectament en una pel·lícula d’intriga, ara que el tema dels traficants d’art està de moda. Compres, recompres i més compres desdites envolten aquest retaule de l’any 1540 que es troba en un magnífic estat de conservació. Tan bon estat que, segons un expert, hi ha gent que –tot i no ser-ho– pensa que es podria tractar d’una còpia. Més tema per a la pel·lícula. És clar que el mercat d’art ja no és el que era, perquè si el 2012 es venia per 300.000 euros, ara se’n demanen entre 140.000 i 180.000, pràcticament la meitat. Ara és l’hora, compradors!
Tanmateix, no crec que el senyor bisbe aprofités que dimecres tenia a mà el ministre Urtasun per demanar-li un gest per comprar el retaule que, si bé està localitzat al municipi de Viladecavalls, estic segur que el lloc més idoni per conservar-lo en condicions, per proximitat territorial i interès temporal, seria el mateix museu de la Seu d’Ègara, i no pas el diocesà de Barcelona. Però, vagi on vagi, és d’esperar que bé sigui una administració pública, bé sigui la mateixa Església catòlica, o a mitges, no es deixin perdre aquesta altra joia.
Però tots els compromisos, si us plau, per escrit! Tampoc no garanteix res, però si més no, retrata els qui fan elogis i promeses fàcils.