En els darrers anys l’accés a l’habitatge s’ha convertit en un dels principals problemes socials de moltes ciutats, també a la nostra.
Només cal veure les dades de l’últim CEO, en què l’habitatge és el principal problema dels catalans i catalanes amb un 31%, 10 punts més respecte a l’anterior CEO i 21 punts més que el segon problema. Arran de la crisi del 2008, moltes famílies es van veure abocades al lloguer com a única via per accedir a un habitatge. En paral·lel, el govern de Rajoy va rescatar la banca amb més de 60.000 milions d’euros, que mai s’han tornat, i va posar les bases per facilitar l’entrada de fons d’inversió per fer negoci amb l’habitatge. L’efecte, el preu del lloguer i de la compra no ha deixat de créixer, i cada vegada és més difícil per a joves, famílies i sectors treballadors trobar o mantenir un habitatge digne. El resultat és una tensió creixent als barris i una sensació cada cop més estesa que quedar-se a viure a la ciutat és un privilegi reservat a qui pot pagar més.
Tot i que els mateixos que van provocar la crisi del 2008 ara ens volen convèncer que el problema actual és la manca d’oferta, la realitat és que tenim el mercat de l’habitatge segrestat per usos diferents dels de residència habitual i permanent, amb el que els especuladors poden treure molts més beneficis o simplement acumulen i retenen els habitatges (lloguers de temporada, lloguers turístics, lloguers d’habitacions, habitatges per a negocis, habitatges buits…). Aquesta situació té molt a veure amb una transformació profunda del mercat immobiliari: l’habitatge ha passat de ser un bé essencial per viure-hi a convertir-se en un actiu financer.
Les conseqüències són visibles a molts barris: menys oferta d’habitatge habitual, més precarització residencial, habitacions a preus inassumibles, sobreocupació i expulsió progressiva de veïnes i veïns cap a zones més perifèriques. Quan això passa, la ciutat perd una part essencial del que la fa viva: el seu teixit social, la diversitat i la capacitat de construir comunitat.
Per això cada vegada hi ha més consens social sobre la necessitat de posar límits a l’especulació, i fer complir amb l’obligació legal que tenen totes les administracions públiques Quan l’habitatge es converteix en un actiu financer, la ciutat perd veïnat, cohesió i dret a futur. No és només una qüestió econòmica: és també una qüestió de model de ciutat.
Les dades mostren clarament aquesta percepció. Segons una enquesta encarregada pels Comuns a l’empresa GESOP, un 62% de la ciutadania està a favor de prohibir les compres especulatives d’habitatge, mentre que només un 26% prefereix incentivar fiscalment els propietaris perquè posin els seus pisos de lloguer. És una preferència política clara: prioritzar el dret a l’habitatge i la permanència del veïnat per sobre d’un model que alimenta l’encariment.
En aquest context, la regulació del mercat residencial en zones tensionades s’ha convertit en una eina imprescindible. La Ley por el Derecho a la Vivienda ja preveu la declaració de zones de mercat residencial tensionat per activar mesures extraordinàries de protecció, com la regulació del preu dels lloguers, però aquest marc obre la porta a noves eines per frenar dinàmiques especulatives i prioritzar l’ús residencial habitual. A la negociació dels pressupostos de la Generalitat els Comuns hem aconseguit un acord amb el govern per aprovar en sis mesos una llei catalana que prohibeixi o limiti les compres especulatives. Una proposta que té l’aval legal del grup d’experts que es va constituir sota aquest acord i que va concloure que la mesura de prohibir les compres especulatives és viable jurídicament i constitucionalment, un rotund sí a l’aplicació de la mesura, tal com ja es recollia al primer informe encarregar pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona a l’octubre de l’any passat.
En el fons, el debat és molt més profund: qui decideix el model de les ciutats. Si ho fa el mercat, a part d’estar cometent una infracció de la llei d’urbanisme, el resultat acostuma a ser una ciutat cada vegada més cara, més segregada i més excloent. Si hi intervenen les institucions públiques, és possible establir regles que protegeixin l’interès general i que posin límits al mercat immobiliari.
Urbanisme i habitatge sempre han estat funcions públiques precisament per això: perquè organitzen la vida col·lectiva. Quan el mercat imposa dinàmiques que expulsen la gent de casa seva, governar significa posar límits.
Ara cal que Terrassa estigui preparada i avanci els treballs que es requeriran per prohibir les compres especulatives a la ciutat, Terrassa ha de ser una de les primeres ciutats de Catalunya a aplicar aquesta mesura, no es pot perdre més temps, perquè l’habitatge és un dret i hem de fer tots els possibles perquè deixi de ser un negoci.