La crisi econòmica, política, social, cultural i de valors que pateix Europa té molts símptomes, però un m'ha cridat l'atenció pel que té d'inquietant. És un fet que succeí el passat mes de gener amb la visita a Itàlia del president iranià, fet que tingué poc ressò en els mitjans de comunicació, però que penso que és molt significatiu. Durant la visita del president iranià, Rohani, el govern de Roma -socialdemòcrata!- tapà les escultures nues dels museus capitolins en el Campidoglio amb plafons de color blanc, entre elles l'enorme escultura eqüestre en bronze de Marc Aureli, per tal de respectar -digueren les autoritats italianes- la cultura i la sensibilitat persa.
Què pot significar posar un vel a les escultures per la seva nuesa? Per part d'un europeu crític és una renúncia a la pròpia cultura per tal de guanyar-se el mercat iranià i signar contractes milionaris. És la submissió de l'amfitrió a l'hoste en acceptar les seves exigències ("hostes vingueren que de casa ens tragueren") i l'admissió que la nuesa d'un cos esculpit és quelcom lleig i indecent. Tapar, amagar l'art, en general, creat durant més de 24 segles a la Mediterrània, a Itàlia, a Europa és com voler esborrar les petjades que els artistes han deixat com a testimoni de la creativitat humana. La bellesa no és trivial ni vulgar; tapar-la és un atac contra la bellesa i un atac contra la bellesa ofèn, i molt.
Què hi ha darrere el vel de les escultures? Hi ha quelcom més que una estàtua física. Per explicar-ho em serviré de dues imatges: el vel de Maia i el vel d'Isis, de les cultures hinduista/budista i de l'antic Egipte, respectivament.
Maia és el vel de la il·lusió, de no poder veure l'autèntica realitat, és el vel de les il·lusions que ens impedeix conèixer la veritat del que realment som. L'home sempre volgué treure el vel de Maia, ja que intuí que existeix quelcom més enllà del que pot percebre a través dels sentits. Una de les formes de retirar el vel de Maia ha estat des de temps immemorial l'art, que té el poder d'unir allò que la vida social ha separat: el cos i l'esperit, la mà i el cervell, el treball i el joc, l'home i la natura, la sensibilitat i la intel·ligència. És l'art qui cerca la unitat, és l'art qui els reuneix.
Isis era una deessa de l'antic Egipte que tenia el rostre cobert amb un vel. Qui el retirava i veia la cara de la deessa moria i no podia contar el que havia vist. Què hi ha darrere? Un misteri fascinant. És el misteri de la relació entre coneixement i enigma. Per a Novalis el vel de la deessa és el símbol de la naturalesa mateixa, com un llenguatge xifrat, que som incapaços de llegir. Treure el vel vol dir interpretar aquest llenguatge, vol dir llegir. L'art és una classe de coneixement que intenta comprendre el món i la condició humana.
Dels tres coneixements actuals, el científic, el revelat i l'artístic, el més antic és l'artístic, afirma J. Wagensberg a "La rebelión de las formas". Mentre les primeres evidències, la científica (un dibuix rupestre) i la revelada (una tomba ritual) tenen uns 30.000 i 100.000 anys respectivament, la primera evidència artística (una atxa simètrica de pedra de dos colors, vermell i ocre) en té al voltant de 500.000. Aquest fet mostraria que la percepció de la bellesa precediria la percepció de la intel·ligibilitat. El sentit estètic hauria estat un ajut per a la posterior comprensió.
Què es perden els qui no volen treure el vel que amaga l'art? Dues coses importants, al meu entendre, una classe de coneixement que ens invita a mirar el món d'una manera diferent -l'experiència estètica- i el goig de la percepció de la bellesa.
L'autor és filòsof