Una persona, un vot

A vegades, les situacions més complexes tenen solucions simples. No instantànies ni màgiques, ni de bon tros fàcils, però sí simples i clares. El caos al qual els partits polítics estan portant el país aquests darrers mesos no té solució: són fills de la cultura política de les darreres quatre dècades, i això no es canvia en quatre dies. Però, entre resignar-nos a aquest estat de coses, que només ens pot portar a la decadència, i somiar truites, hi ha solucions intermèdies que poden ajudar a encarrilar la política. Per exemple, tornar a les coses bàsiques: una persona, un vot. Menys fórmules esotèriques, com la llei d'Hondt o les llistes provincials (basades en la falsa suposició que els diputats representen un territori), i anem a un sistema neutre, no manipulat, no falsificat, en el qual cada persona tingui un vot exactament igual a la de la persona del costat. Això ho soluciona tot? No, ni de bon tros, però contribuiria a aclarir força la situació. I què més es podria fer? Per exemple, imposar les primàries, ben fetes, sense trampetes, a tots els partits polítics, en totes les circumstàncies, sense cap mena d'excepció. Hem sentit algú parlar d'aquestes coses els darrers mesos? No, ni el sentirem. I, en canvi, les dues mesures actuarien com els líquids que desembussen les canonades: començaria a circular l'aigua amb normalitat, començarien a passar coses i un temps després tindríem una política no només diferent, sinó infinitament més clara, més poderosa, més democràtica i més servicial. Ho veurem? Jo no tindria massa esperances, perquè el sistema ha contaminat la vella política, la nova, la futurista i la prehistòrica: el punt de partida és el mateix, més o menys dissimulat. A massa gent, no li convé gens ni mica la igualtat en el vot ni la igualtat d'oportunitats en les llistes. Inconvenient? El propi sistema ho revela aquests dies: tard o d'hora, es produeix el col·lapse. Al capdavall, ja no sabem ni per què no hi ha govern ni per què no s'aclareix ningú. Tampoc no importa massa: la qüestió clau està més enllà, lluny del xou de les darreres setmanes. La resta no és més que perdre miserablement el temps.