La carta

Dos grans temes, dos, planen sobre la campa-nya electoral i constitueixen, segurament, el moll de l'os del que realment ens juguem d'aquí a un mes, el primer cap de setmana de l'estiu. Les retallades (i tot el que impliquen) i les pensions. Del segon, poca cosa se'n sap, més enllà que també el mes que ve el Govern li clavarà una altra mossegada al fons de reserva de les pensions per abonar la paga extra: a aquest ritme, en dos anys s'evapora la guardiola i comença un viatge al desconegut… Però el tema està desaparegut en combat, cosa típica de la política espanyola: ja en parlarem més endavant, quan no tingui remei… El primer tema, estretament lligat a les pensions, sí que ha tret el nas, gràcies a la fenomenal espifiada de la carta de Rajoy. Per una banda diuen que no caldrà retallar ni un euro, per l'altra calmen els ànims de Brussel·les i prometen fer el que més convingui. És a dir, retallar i retallar fins que surtin els números que han de sortir segons dicten els amos de l'austericidi. Al marge de la mentida (a la qual costa acostumar-se, tot i que ja forma part de la normalitat), la carta en qüestió posa damunt la taula l'assumpte clau: fins a quin punt estem decidits a acabar de suïcidar-nos. Perquè la cosa va exactament d'això, subtilment dissimulada per no fer més difícil encara la campanya a Rajoy: de passar pel tub. El govern pren el pèl a Brussel·les i als electors, però a partir del mes de juliol, guanyi qui guanyi, el drama estarà servit. Pagar té un preu i no pagar tampoc no surt de franc, vegi's, si no, el brutal exemple grec: un duríssim avís, un demencial experiment social i polític que els està sortint força bé als seus autors, francament… La carta a Brussel·les tornarà a sortir una i altra vegada els propers mesos, si no espavilem una mica: està preparada la segona fase de l'austericidi i de la inviabilitat general de l'actual Espanya, força resignada a abaixar el cap i acceptar les reformes que acabaran de rematar el desastre… Llevat de miracles improbables, la carta ens esclatarà a la tardor, quan les eleccions ja siguin història.