Igualtat de maltractament

Les decisions del TC sobre les lleis catalanes es poden i s'han de llegir en funció de "l'agenda catalana": són, clarament, la resposta del govern i de la classe social i econòmica que controla l'Estat espanyol (el nostre) i se n'aprofita tant com pot. Guerrilles jurídiques i polítiques, de baixa intensitat, a l'espera d'un miracle improbable, d'una oportunitat màgica d'encarrilar les coses… Però veure-ho així és perdre's una altra perspectiva, més clàssica. L'argument per suspendre la llei "antidesnonaments" és transparent i jurídicament impecable, en aparença: es tracta de garantir "la igualtat de tracte a tots els espanyols". A més, per suposat, de garantir els interessos de la banca, tocats severament per la llei catalana: aquesta ha estat la primera vegada, a Espanya, que la banca no guanya totes les partides. No podia durar, clar. Mentre ens quedem en la superfície de la batalla Madrid-Barcelona, ens perdem una altra interpretació versemblant: la d'una banca acostumada a manar, a fer-se les lleis a mida, a bescanviar favors, a la qual no pot convenir que una llei posi límits -raonables, no gens revolucionaris- al seu poder absolut. Es tracta, doncs, de garantir no tant la igualtat de tracte com la igualtat de maltracte a tots els espanyols, per més insubmisos o rarets que siguin: el que ens iguala és la cada vegada més opressiva submissió a un conjunt d'interessos econòmics i de classe (diguem-ne "corporatius", de "casta" o com es vulgui) que tenen en l'Estat i en les lleis el seu instrument de dominació. Catalunya trencava aquesta igualtat i podia ser un nefast exemple per a altres comunitats que, sense amenaçar la sagrada unitat de la pàtria, es podien plantejar fer lleis semblants a la catalana. No és que hi hagi hagut cap cursa espectacular per seguir el mateix camí, però si sortia bé l'experiment català… Doncs això. Sempre va bé tenir un Tribunal Constitucional a mida, en cas d'emergència. No se sap mai com pot començar una insurrecció, ni si de sobte una majoria d'espanyols voldrà no ser menys que els catalans. Ni que només sigui pels desnonaments, que ja seria hora que la política i la societat espanyoles es despertessin del seu mandrós immobilisme.