Ben muntat, Rita

Tot plegat, un immens monument a la inde-cència. Brillantíssima jugada, la que envolta Rita Barberà. La fan plegar d'alguna cosa, per dissimular, però ella s'agafa al seu escó com a senadora. No serà pels diners (tot i que també, ja que a sobre encara cobrarà més), però sí que serà pels avantatges de l'aforament que li atorga el seu càrrec. Un privilegi ofensiu, una protecció extra, absolutament injustificada, que constitueix una de les grans meravelles del sistema judicial espanyol i que ningú té massa interès a canviar. Deu ser per alguna cosa, no? Ja ho veiem amb el cas Barberà: l'aforament és una magnífica trinxera per resistir. I, com que ella és senadora autonòmica, ja poden fer tres o quinze eleccions, que seguirà en el càrrec fins al 2019, automàticament. Em costa pensar que això ho han descobert fa cinc minuts: probablement ja formava part de la jugada magistral que la deixa ben protegida per fer front als petits maldecaps judicials que tindrà en el futur. I, per acabar-ho d'adobar, deu minuts després de deixar de pertànyer al seu partit, els seus responsables ja poden dir que no tenen res a dir sobre algú que ja no és del partit i que a sobre està enmig d'una investigació judicial: l'argument és una presa de pèl, sí, però funciona quan s'ha de dir alguna cosa per salvar la cara. Simplement, ja no hi ha tema, ja no hi ha res a dir, i es tracta de passar pàgina a base de molta, moltíssima duresa facial. El conjunt de la maniobra és brillant com a estratègia, cal reconèixer-ho, però també una absoluta vergonya per a un país de patriotes trucats, constitucionalistes tramposos i defensors de la llei de l'embut. El cas Barberà és una petita joia, impecable, que demostra el que val l'imperi de la llei a Espanya. Els adjectius, que els posi cadascú, si algun dia aprenem...