Resto del tot descol·locat quan m'assabento del suïcidi d'una nena de 13 anys (Aljucer/Comunitat de Múrcia), per assetjament escolar. Les notícies no vénen soles i ens recorden un anterior suïcidi a Madrid del passat mes d'octubre i on el nen tenia 11 anys. Si féssim el recompte de tota mena de víctimes ens podríem quedar ben distrets. Se suposa que l'escola és un lloc d'aprenentatge, harmonia i convivència i no pas un espai on alguns fatxendes regnen/imposen les seves lleis per mitjà de tota mena de gestos i coaccions que acabin amb l'enfonsament de la víctima i, en alguns casos, a llevar-se la pròpia vida. Fent recordança d'una història que ve de lluny ens portaria el cas Jokin d'Hondarribia (2004), veritable i tràgic referent d'aquesta temàtica, víctima de pallisses i tortures per part d'un grupet de "matons" del centre escolar on anava. Malauradament d'altres casos han patit el mateix final. Suposo que ja no és solament qüestió de reflexionar/debatre sinó d'alguna cosa més.
Això no es pot permetre en cap cas ni situació i em trasbalsa el comentari habitual sobre els protocols que s'activen quan es detecta un cas d'assetjament. Sempre llegim o escoltem: "Es van activar els protocols adients". És la sempiterna resposta de les autoritats educatives. Potser, doncs, caldria revisar-los i refer-los ja que o no funcionen o es posen en marxa massa tard. A vegades, qui sap si, massa sovint, a les escoles i instituts es tapen coses i es mira cap a un altre costat. Hi ha la idea errònia que qui dia passa any empeny i que demà serà una altra història. He conegut gent que té el convenciment que el temps acabarà tancant el tema de manera natural i sense escarafalls. Greu error quan es funciona d'aquesta manera ja que l'abús, la violència i l'assetjament acaben tenint un fatídic desenllaç si no s'actua amb diligència. Les coses no s'arreglen per si soles i tota mena de casos ens porten a situacions límit i també de tràgic desenllaç. No es pot tapar de cap manera una situació d'assetjament, siguin quins siguin l'edat, les formes, els espais o el nombre d'implicats. Els fets s'han de tallar a l'aula, al pati, a l'entrada de l'escola, amb mòbils o sense, on sigui i a l'hora que sigui.
El veritable protocol és aturar les activitats docents i/o lúdiques quan es contempla que el virus de la prepotència i la coacció ha tret el cap. No es pot deixar que es faci gros car llavors apareixen el silenci i l'aïllament pervers que pateix la víctima. El mestre/professor ha de comunicar d'immediat aquell comentari, burla o riota que s'hagi produït i no cal dir aquell mot o dibuix a la pissarra. L'únic protocol que val és la reacció immediata i sense embuts. Amb l'assetjador no han de valdre ni els cognoms, ni famílies ni cosins karateques. Cap mena de contemplació. Cal tallar de soca-rel una espurna que acabarà en incendi/fracàs/absentisme si no es fan les accions pertinents. Què significa canviar d'escola i començar una migració per culpa d'un descerebrat. Em fa gràcia que el qui acaba marxant és el que no ha fet res. "Veient-vos junts i feliços jo seré feliç", escrigué en Diego González als seus pares abans de deixar aquest món (14 d'octubre de 2015). Per favor, ni una víctima més.