Al llarg de la meva vida, m'he equivocat moltes vegades. Millor o pitjor, sempre he procurat desempallegar-me'n tot demanant perdó o presentant excuses. Crec fermament que, amb uns ferms fonaments d'humilitat, es pot bastir l'edifici d'una personalitat oberta i madura. Faig el preàmbul, arran d'una nota (al diari El Periódico) de fa tres setmanes. Insisteix en els mateixos paràmetres de juny de 2015. Llavors es destaparen els problemes d'una empresa immobiliària (CIPSA). Combinada amb quatre exdirectius de caixes d'estalvi desaparegudes (Bankia, Navarra, Terrassa i España), es van emetre factures falses o inflades. D'això, se'n deriva una querella propera als sis milions d'euros amb les inicials dels presumptes encausats: Carles F. G., Climent A. T., Ventura G. A. i Miquel G. M. La fiscalia proposa penes que ultrapassen els trenta anys de garjola, entre barrots… Que no és poca cosa!
En ésser el tema en fase d'instrucció, és obligat mantenir l'anonimat d'aquells que puguin trobar-se immersos en vies judicials. És norma de compliment obligat quan tens la sort d'estudiar periodisme. Per raons deontològiques i de respecte. El que ja considero vomitiu, repel·lent i rebutjable -per part dels encausats- és fer anar el ventilador per escampar la merda, parlant metafòricament. La tàctica que la millor defensa és un bon atac no atorga llicència per voler alleugerir càrrega punitiva envers antics companys d'etapa professional que -de ben segur- no hi tenen res a veure. És evident que aquests darrers pateixen un estat de neguit, emprenyament i sorpresa... En tant la jutgessa encarregada no arribi a quadrar tot l'entrellat. No només en l'entorn social. Àdhuc en el familiar. És el cas d'en Sebastià (ja jubilat) i d'en Ricard (encara en situació laboral activa). A l'espera de vista judicial i sentència en ferm, viuen penjats d'un fil. Triant un adagi ad hoc, heus ací la meva proposta: "A casa d'en Ribot, més que no pas l'amo mana el porc". Crec que se m'entén el sentit del que vull dir, en clau d'humor.
Encetava el meu escrit amb una frase inacabada, per pura deducció, tanco el cercle. Voluntàriament, havia obviat la cantarella del "…la paga". Volent significar allò del "a cadascú la seva part". En castellà, "que cada palo aguante su vela". Clar i català. A gat vell, no li diguis moixina…En resum: demano ètica als promotors de l'embolat. Prou!