Ja sabem que les coses acabaran malament, però no podem tirar enrere", aquestes són les paraules repetides i reiterades per un bon nombre de protagonistes del procés independentista a diverses persones que els avisaven, aconsellaven i advertien dels riscos que corrien a nivell personal i col·lectiu.
Per raons dels càrrecs que ostento i per les relacions que conservo dels anys de diputat, amb dirigents del partit socialista, antics càrrecs de Convergència, amb altres de republicans i fins i tot algun del Partit Popular, estic al cas de nombrosos fets que estan sortint ara als mitjans de comunicació o apareixeran els propers mesos, o durant el judici, als encausats.
Es va començar el procés com una mena de joc, contra el govern central, moguts per una barreja d'entusiasme "naïf", creença en la inacció d'un president tan asèptic com Rajoy, ignorants de l'autèntica realitat europea i internacional i impulsats per una colla de personatges i entitats que tenien poc a perdre, i molt a guanyar, en cas d'èxit.
És així com s'inicia una deriva cap a "terres ignotes", sense més bagatge que les grans paraules, l'èpica de manual, l'astúcia sacralitzada i les grans accions populars a l'aire lliure, pensant que amb aquestes eines n'hi havia prou per construir un nou Estat. Si al davant tens un govern central clarament impopular, amb reaccions més histèriques que històriques, creus tenir prou elements com per garantir-ne l'èxit.
I si creus tenir la veritat al teu costat, i la raó històrica, no cal tenir en compte la legislació catalana, i encara menys l'espanyola, ni l'Estat de dret, que no coneix governs ni fronteres. Tot es pot vulnerar, tot es pot interpretar o reinterpretar si és "a fi de bé". D'aquí que el reglament del Parlament es pugui trinxar, i amb ell el propi Estatut o la Constitució. Arribats en aquest punt, no hi ha punt de retorn, i només cal anar fent grossa la bola de neu, confiant que la providència divina ja resoldrà tots els estropicis causats.
Conec bé els advertiments de prestigiosos juristes, lletrats del Parlament, polítics catalans, espanyols i de fronteres enllà, fets arribar als principals protagonistes del procés, a l'igual que a tots els membres del Consell Executiu i la Mesa del Parlament. Tots ells deixaven clar cap a on anava el procés, i cap a on anaven les persones que trencaven la legalitat. El destí era totalment previsible, i d'aquí la insistència a demanar parar tants estropicis.
La bola ja rodava, i ningú volia aparèixer com a traïdor, ni massa poc entusiasmat amb la deriva cap a les roques. El xoc era inevitable, simplement, confiaven a no fer-se gaire mal. Però heus aquí que el mal és immens, per a ells/elles, i per a tots nosaltres. Quan dic per a tots nosaltres, em refereixo a tot el país.
Ens hem hagut d'identificar com a independentistes o constitucionalistes, malgrat la poca bel·ligerància de molta gent que mai haguessin volgut haver de triar. Qui en són/som les víctimes? Estimats lectors, reflexioneu-hi i penseu quantes amistats heu perdut, quants familiars teniu tensionats, convulsionats o obligats a censurar converses o evitar reunions? És igual de quina banda estigueu, tots tenim els mateixos problemes i les mateixes situacions. Estem en un punt en què molta gent està indignada per les víctimes d'un cantó, però qui pensa en les víctimes de l'altre cantó? De fet, tots som víctimes d'un procés que mai hagués hagut de tenir lloc i que ha causat uns danys enormes i irreparables en la convivència d'un país que semblava modèlic i en el qual mai ens haguéssim imaginat que poguessin passar les coses que hem vist o veiem cada dia. No pensem només en les víctimes d'una banda, pensem en les de l'altra, perquè al cap i a la fi tots en som víctimes, per igual.
* L'autor és alcalde de Borredà