Fent un joc de paraules, no parlaré de pa i ciència. Ni de bon tros. Sí que vull remarcar, però, una frase de sant Agustí que considero antològica: "La paciència és la companya de la saviesa". Potser dit d'altra manera, la meva mare (q.e.p.d.) ho referia com que "de paciència, com més se'n gasta més se'n té". Un contrasentit contrastant-ho amb el fet de l'estalvi. És evident que qui té la mà foradada esgota els diners si els dilapida. El mot "paciència" té l'arrel etimològica al llatí. Ve de "patiens" (el qui pateix de dolor o esperança). Evitar el dolor justament ens converteix en impacients. La forta tecnificació social i els avenços tecnològics ens generen l'expectativa de la immediatesa. No produint-se una ràpida correlació causa-efecte, caiem en la frustració. La mateixa que té el nadó que plora quan sent fam/gana. Amb el pas del temps, educant-lo adientment, s'acostuma a aprendre a esperar.
Qui té poder tampoc no espera. Quan se li fica un objectiu entre cella i cella, passa damunt d'un cadàver metafòricament parlant. Tot ho vol cagant llets, que diríem grollerament. Vol saber on es troba un fill adolescent, si cal mitjançant control telemàtic. Gairebé com si dugués un sistema de GPS incorporat. O, el que ve a ésser el mateix, la traducció anglesa del Global Positioning System. Es connecta a internet per tenir totalment controlada/garantida la bonança climàtica del punt on té previst passar el weekend. Quant de neguit, no?
Qui s'habitua al control exhaustiu de tot alimenta la impaciència. No ajuda a assolir aquell punt de serenor que atorga un estat plàcid i allunyat de tensions. Cada dia el cos ens demana una correcta càrrega de "bateries", mitjançant un conjunt d'hores de son suficients i sedants. Fins i tot ací, però, passa com per vacances: lluny de prendre'ns un relax, hi ha qui es fot una pallissa de quilòmetres -en cotxe o avió- per anar a les Quimbambes. Àdhuc, contravenint efectes d'un possible jet lag, retorna a la feina totalment zombi, sense dormir.
Sense gaire espai més per esplaiar-me, per cloure-ho tibaré d'una certa conya: "Qui té duros fuma puros. Qui no en té fuma paper"... O el que seria el mateix: tots som prou grans -i jo, el primer- per posar un bri de seny en aquesta contesa. Tanmateix, cadascú es pentina com i quan vol.
ARA A PORTADA
-
L’obelisc del Cementiri Vell, escapçat per la ventada: "Que el restaurin de veritat i el posin en condicions" Pilar Màrquez
-
Turisme i transport, colpejats per la guerra: “Buscar una companyia alternativa és molt més car, d’uns 1.000 euros per bitllet” Joan Muñoz
-
Arriba la festa que vol revolucionar els matins: "Pots sortir de festa, fer esport, esmorzar, parlar i ballar" Alejandro García
-
L'adeu amarg a un arbre molt longeu de Faraday: "Fa 60 anys que és aquí i no molestava ningú" Pilar Màrquez
-
Altres opinions
- El talent invisible dels infants i joves amb altes capacitats Meritxell Lluis i Vall
- El tren era el negoci Ramon Bosch
- Quines activitats s’ofereixen en els centres de gent gran? Miquel Mariano
- De joies patrimonials i pulmons culturals Salvador Cardús Ros
- L’habitatge és per viure-hi, no per especular Xavi Martínez
- Absentisme laboral: un repte estructural que demana consens Miguel Angel Salazar
- Paciència · Opinió · Diari de Terrassa
-
- Comarca
- Matadepera
- Diners
- Cultura
- Esports
- Defuncions
- ConnecTerrassa
- Iniciar Sessió
- Subscriu-t'hi
- Newsletter
close
Alta Newsletter
close
Iniciar sessió
No tens compte a Diari de Terrassa?
Crea'n un gratis
close
Crear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.