Gran Samuel Beckett

Fou un novel·lista i poeta irlandès, guardonat amb el Nobel de Literatura fa 50 anys i mort el Nadal de 1989. Figura cabdal de l'anomenat "teatre de l'absurd". La seva obra més famosa és "Esperant Godot". Al text d'aquesta tragicomèdia esmicola els autoenganys i neguits dels seus personatges: un senyor i el seu servent, que fan palès el sistema bàsic de relació entre humans. Senyor és tot aquell que s'estima més la llibertat que no pas la vida. Per contra, el servent valora abans la vida que la llibertat.

La crítica el considera pessimista. De fet predicava que "no hi ha res més divertit que la infelicitat". "No sabia res. Només que els seus ulls eren oberts, perquè les llàgrimes no deixaven de caure-hi." Malgrat tot també tenia un punt d'humor. Molt versàtil en el seu estil, la seva narrativa era un pinzell per reflectir imatges ben reals. Una manera de fer que, actualment, molts locutors de diferents canals televisius no tenen gens clara. "Xerren" sense mesura, ignorant la prioritat de les imatges.

De fet -dit per ell mateix- "les paraules són tot el que tenim". Malgrat que cadascuna d'elles és una taca innecessària al silenci i al no-res. Paral·lelament, certificava que "no hi ha passió més poderosa que la de la mandra". Convidava, però, tothom a "fer un darrer esforç. Tal vegada bo i pensant que es tracta de l'únic mitjà per no retrocedir".

Per tot plegat, podem extreure més d'una bona reflexió de cara al nostre pelegrinatge pels viaranys de la vida. Ell arribava a dubtar de la pròpia existència, restringint-la a tres elements de caire fonamental: "La incapacitat de parlar, la impossibilitat de restar callat i la solitud, que qualificava del millor que havia fet"...

…D'aquest darrer punt, en discrepo bastant. Tot i viure, a hores d'ara, en la societat de la comunicació, l'allau de noves tecnologies ha estabornit molta gent. Molts mòbils, moltes tauletes, molts rellotges de darrera generació, però igualment molta buidor en la ment d'un munt de persones alienades per la misèria de la incultura. Gairebé gosaria comparar-les amb les "serradures" que poblen massa cervells. En Beckett ho definia mantenint que "el nostre temps és tan excitant que, a les persones, només els arriba a xocar l'avorriment". Caldrà haver d'esperar l'arribada d'un nou Godot en forma d'element sacsejador de consciències?