El bombardeig dels Estats Units contra l’Iran, coordinat amb Israel, suposa un nou pas en l’escalada bèl·lica a l’Orient Mitjà i incrementa de manera evident el risc que el conflicte s’estengui a escala regional.
Quan s’encenen guerres d’aquesta magnitud, el que acostuma a venir després és patiment humà, inestabilitat política i noves crisis econòmiques que acaben pagant les societats.
El que ha passat aquestes darreres setmanes és també un qüestionament directe del sistema internacional basat en normes compartides. La Carta de les Nacions Unides i el dret internacional estableixen límits clars a l’ús de la força i obliguen els estats a resoldre les controvèrsies per mitjans pacífics. Quan aquests principis es vulneren i es normalitzen doctrines com la “guerra preventiva”, es debilita el multilateralisme i s’obre la porta a una lògica perillosa: que la força substitueixi el dret com a regla de les relacions internacionals.
La història recent demostra fins a quin punt aquest camí és perillós. Les intervencions militars justificades amb arguments preventius han acabat generant més violència, més inestabilitat i més sofriment per a la població civil. En contextos de guerra, els costos humans i materials són enormes: morts, ferits, desplaçaments forçats, destrucció d’infraestructures i deteriorament de les condicions de vida.
A més, l’actual escalada pot tenir conseqüències que van molt més enllà del camp militar. El possible tancament de l’estret d’Ormuz i la tensió als mercats energètics poden provocar noves pujades del petroli i del gas, amb efectes directes sobre el cost de la vida, la inflació i les desigualtats. En un moment en què moltes famílies ja arrosseguen dificultats, una nova crisi energètica podria tornar a tensionar l’economia i agreujar les desigualtats socials.
En aquest context també preocupa l’amenaça del president dels Estats Units, Donald Trump, de trencar relacions comercials amb Espanya per haver denunciat aquesta agressió. És una nova demostració d’una política exterior basada en la pressió i el xantatge. Davant d’això cal afirmar amb claredat una idea bàsica: Espanya és un país sobirà i té no només el dret, sinó també l’obligació moral, de defensar el dret internacional i la pau.
Al mateix temps, condemnar aquesta agressió i aquesta escalada bèl·lica no significa blanquejar cap règim ni relativitzar vulneracions de drets humans. El règim dels aiatol·làs a l’Iran manté des de fa dècades un sistema repressiu contra la dissidència política i social i vulnera de manera sistemàtica drets i llibertats, especialment els drets de les dones. La defensa del dret internacional només és coherent si es fa des d’una perspectiva universal: els drets humans no poden dependre de qui sigui l’actor implicat ni dels interessos geopolítics del moment.
Davant d’aquest escenari, és imprescindible reforçar la via diplomàtica i el paper de les institucions multilaterals. La Unió Europea ha de reaccionar amb autonomia i responsabilitat, impulsant iniciatives de desescalada i apostant per la resolució pacífica dels conflictes. Europa no pot limitar-se al seguidisme geopolític ni pot traslladar el cost de les crisis a la ciutadania.
I aquí hi ha una altra qüestió clau: les guerres també tenen conseqüències socials. Quan els preus de l’energia pugen i l’economia es desestabilitza, el risc és que la factura torni a recaure sobre la gent. Per això és imprescindible reforçar l’escut social per protegir la ciutadania: garantir el dret a l’habitatge, evitar que ningú quedi sense subministraments bàsics, posar límits als beneficis extraordinaris de les energètiques i accelerar la transició cap a un model energètic basat en renovables i electrificació.
Ja ho vam veure durant la pandèmia i amb la guerra d’Ucraïna: quan hi ha voluntat política, es poden activar mesures per protegir la majoria social. La crisi no la pot pagar la gent.
També per això, cada vegada més sectors socials qüestionen una lògica internacional basada en l’escalada militar i en la normalització de la guerra com a instrument polític. En moltes ciutats del món, i també a casa nostra, col·lectius socials i moviments per la pau fa anys que aixequen la veu contra el militarisme i contra una dinàmica que destina recursos creixents a l’armament mentre moltes necessitats socials continuen sense resposta. A Terrassa cada dilluns el col·lectiu Aturem les Guerres es troba des de fa temps al Raval en una reivindicació que no entén de pluja, ni de calor, només de PAU.
Aquest moviment pacifista també recorda una realitat incòmoda: mentre els beneficis de la indústria armamentística creixen, les conseqüències de les guerres recauen sobretot sobre la població civil. Massa sovint són els pobles, les famílies treballadores i la gent corrent qui acaba pagant el preu més alt dels conflictes.
Davant l’escalada actual, la resposta ha de ser clara. Cal defensar el dret internacional, apostar per la diplomàcia i reforçar les polítiques socials que protegeixen la ciutadania. La guerra no pot ser mai una solució.
Per això cal dir-ho amb tota claredat: no a la guerra. Sí a la pau, a la diplomàcia i a la defensa dels drets. Com recorda una consigna que s’ha repetit en moltes mobilitzacions pacifistes arreu del món: mentre alguns posen les armes, són els pobles els que acaben posant els morts.