Grans

Avui publiquem una interessant informació sobre la matriculació de persones majors de 65 anys en estudis universitaris. Es tracta de xifres que demostren que les inquietuds culturals i formatives de la gent gran no acaben amb la jubilació, sinó que en molts casos continuen i fins i tot comencen. No fa tants anys, l'edat de la jubilació era l'entrada en una vellesa provecta. Les persones grans eren grans. La qualitat de vida ha permès que avui en dia la jubilació no sigui un final, sinó un punt de partida, i quina millor manera de començar una nova vida que encetar una carrera universitària. Els estudis a distància són una bona fórmula que permet una dedicació a mida i flexible, que es pot compatibilitzar amb altres dedicacions.
A Terrassa en tenim una experiència molt positiva des de fa uns anys a la Universitat Politècnica de Catalunya, que ha permès a molts terrassencs reprendre la seva relació amb la universitat com una forma d'ampliar i aprofundir horitzons i amb uns nivells de motivació i rendiment realment valorables.
Les formes d'entendre el que es denomina la tercera edat canvien a una velocitat extraordinària i la falta de naixements està provocant que el volum de població de persones majors de 65 anys es converteixi en un segment que es pot qualificar de qualsevol manera menys de residual a la piràmide d'edat. La gent gran té unes necessitats amplíssimes que van des de la formació fins a l'oci, passant per la cultura en general o l'esport, i també necessitats assistencials, un aspecte essencial que no podem oblidar. En aquest sentit, no hem de perdre de vista una part molt important de la gent gran. Tenim un deute, especialment amb els més grans, amb els que segurament ja no tindran inquietuds formatives, però tenen altres necessitats, els herois del segle XX, els que van viure la guerra o la postguerra, els que van cuidar dels seus fills, dels seus pares, dels seus néts i els que en moltes ocasions han hagut de cuidar una altra vegada de fills i néts com a conseqüència de la crisi econòmica. I, la majoria de vegades, amb pensions realment indignes. Sembla que no hi siguin, perquè no es queixen, perquè l'esforç i el sacrifici han estat les constants de les seves vides, però hi són, i tant que hi són. I necessiten atenció.