Aquest és el títol d’una molt recomanable pel·lícula de Mario Monicelli protagonitzada pel gran Vittorio Gassman.
L’argument projecta una mirada irònica sobre els tòpics dels llibres de cavalleries com uns anys després, i amb un humor més surrealista, faria Monty Phyton.
L’acció del film se situa al segle XI, on un grup de perdularis —un nen murri, un escuder que no sap ni lligar-se les sabates, un gegant anomenat Pecoro i un notari jueu que mai deixa anar el seu bagul— troben un pergamí que els promet un feu a la Pulla. Per heretar-lo, però, els cal un cavaller perquè només un noble pot prendre possessió d’aquest feu. I aquí apareix Brancaleone de Nòrcia, un cavaller més presumit que capaç, muntat en un cavall que sembla al·lèrgic a la feina. A partir d’aquí, el grup s’embarca en una ruta plena d’aventures on res no surt bé. Al final, arriben al feu promès on descobriran que la suposada herència no era cap premi sinó una condemna a defensar-lo dels pirates. Després d’un pla desastrós, els capturen i els condemnen a la foguera. Quan tot sembla perdut, reapareix un monjo que pensaven mort que aconsegueix que els perdonin la pena si s’apunten a la croada cap a Terra Santa. I així s’acaba la pel·lícula, amb l’armata Brancaleone anant a alliberar Palestina. El lema de Brancaleone davant de cada desfeta que pateixen al llarg de les seves aventures és “Amics meus, la victòria és nostra, però encara no se n’ha adonat ningú”. No sé per què, des que sento parlar de la flotilla de Gaza que em ve al cap la pel·lícula de Monticelli i la famosa sentència de Brancaleone.
Sento aquests dies a determinats periodistes i determinats polítics assegurar que la flotilla ha aconseguit el seu objectiu, que era remoure les consciències de la població i de la classe política europea davant del que està passant a Gaza i em faig creus de la meva innocència. Jo que em pensava que l’objectiu d’aquesta flotilla era portar aliments i medicaments a la població assetjada i bombardejada! Si el que diuen aquests polítics i periodistes fos cert, és a dir que gràcies a aquesta flotilla s’han despertat consciències europees, què diria de la nostra societat? Els qui això asseguren s’adonen que estan afirmant que 65.000 morts no somouen la nostra consciència i sí que ho fa, en canvi, que detinguin la flotilla abans d’arribar a Gaza? De debò estem tan pagats de nosaltres mateixos i del nostre paper fonamental al món? “El món ens mira”, ja hi tornem a ser!
M’han semblat fora de tota mesura algunes asseveracions que he sentit aquests dies de boca de grans gurús radiofònics: ara sí que Netanyahu té un problema de prestigi davant de la comunitat internacional, deien, com si empresonar quatre, o quatre-cents, europeus que anaven en barca pesés més a la balança del desprestigi internacional que no pas les morts i els bombardeigs a Gaza.
De debò algú es creu que afecta més el prestigi internacional de Netanyahu això de la flotilla que el fet que estigui perseguit per crims de guerra pel Tribunal Penal Internacional? Fins i tot n’he sentit un que afirmava que Trump ha elaborat la seva oferta de pau gràcies a la pressió que significava aquesta flotilla. Déu els faci bons, que diria la meva àvia!
El que està passant a Gaza és terrible i les reaccions, o la manca de reaccions, que suscita aquest genocidi són per a mi incomprensibles. En tots els fronts. El silenci dels països àrabs o, si ho volem fer més ampli, musulmans davant d’aquest gran desastre és eixordador. Algú ha vist cap manifestació a Orient Mitjà com les que proliferaran aquest cap de setmana a Europa? Jordània, on viuen més d’un milió de palestins, s’ha manifestat d’alguna manera contra la massacre? O Egipte o qualsevol país del Magrib. Seria bo que algú ens expliqués aquest silenci. Com també fóra bo que algú ens expliqués per què algunes formacions polítiques que foren i són tèbies a l’hora de condemnar la invasió russa d’Ucraïna són ara tan bel·ligerants contra el que passa a Gaza. Sobre l’assassinat de civils també hi ha afinitats electives?