Hi ha persones d’una tal grandesa que, en entendre la seva vida com un servei a la comunitat, a la cultura i la fe, no tenen temps per fer-se notar -ni els vaga fer-ho-, i per a molta gent passen desapercebuts. És el cas de l’amic Joan Casals i Clotet, que s’acaba de morir.
Antic escolà de Montserrat, extraordinari organista, reconegut professor expert en pedagogia musical, director de música coral, activista cultural... Qualsevol llista que ara intentés fer de les qualitats i les realitzacions de Joan Casals, quedarien curtes i no podrien de fer justícia a la persona. Vull dir, posem per cas, que sí, que va crear i dirigir el Cor Montserrat. Però en cada programa, a cada concert, la música a més de tenir valor per ella mateixa, alhora la feia transcendir en un propòsit més ample, educatiu, culturitzador, si calia, evangelitzador i tot. A vegades es tractava de difondre i reafirmar la pròpia cultura nacional, amb propostes de tant èxit com aquell Bestiari de Pere Quart, amb música de Manuel Oltra i els interludis teatralitzats pel grup de teatre Skunk dels Amics de les Arts. Això era el 1971, pel cinquè aniversari del Cor. A vegades es tractava de descobrir altres cultures. Recordo bé un impressionant programa litúrgia ortodoxa russa de 1972. I encara, en el mateix concert, una aposta tan agosarada -i difícil de cantar- com l’estrena mundial del “Psalmus 138” de Jordi Alcaraz.
És a dir, res del que feia Joan Casals es reduïa al rigor extrem amb què executava cada acció concreta, sinó que sempre hi afegia múltiples finalitats. En poso un altre exemple. Certament, va ser l’organista de l’ara Catedral del Sant Esperit. Un privilegi d’organista per a una ciutat com Terrassa. Però ell no es limitava a acompanyar els actes litúrgics. També hi organitzava cicles de grans concerts. I, encara, aquesta posició l’ampliava creant un grup d’Amics de l’Orgue de Terrassa, i Casals es convertia en un tenaç i incansable defensor de la necessària renovació de l’orgue per tal que estigués a l’altura de la basílica. Una tenacitat també s’ha de dir, poc o gens corresposta pels responsables del temple, i encara pendent d’execució. I, per si la lluita per aquest nou orgue no fos prou, si convenia creava i dirigia l’Associació Catalana de l’Orgue.
Joan Casals i Clotet mereixeria tenir una biografia que li fes justícia. Com deia al principi, la seva tasca de músic va ser ingent, treballant amb intel·ligència i capacitat de lideratge, també amb astúcia, en tots els fronts imaginables i inimaginables, però sempre en una posició discreta per evitar haver d’entrar en conflicte amb els egos habituals del món artístic -i de l’eclesial, i del docent, i...-, de manera que això no li restés eficàcia.
Res de tot això s’entendria, però, sense parlar de la bondat del mestre Casals. De l’extrema capacitat per tenir amics d’aquells que duren per sempre. Del seu sentit de l’humor, intel·ligent i irònic. De la seva generositat, perquè com qualsevol que conegui aquest món ja sap, tot aquest servei cívic sempre es fa gratia et amore. De la seva honestedat. Del seu patriotisme i d’un compromís radical i insubornable amb la llengua catalana. D’un sentit ètic sense esquerdes que trobava la seva font en una fe cristiana madura i exigent.
En definitiva, la mort de Joan Casals ens deixa orfes a tots els terrassencs. Sobretot als qui el van estimar tant com la seva família. També als qui vam tenir la sort de ser-ne amics. Als qui hi van poder col·laborar i als qui simplement el van conèixer. I, encara que no ho sàpiguen, també deixa orfes a tota la comunitat local i nacional que, sense tenir-ne consciència, ara viuran la seva pèrdua.