SEGURAMENT l'11 de setembre és força conegut arreu del món pels esdeveniments que van succeir l'any 2001 als EUA amb l'atemptat perpetrat pel terrorisme islàmic a diferents edificis simbòlics del país. Des d'una òptica més local l'11 de setembre és la Diada Nacional de tots els catalans, de tots els que vivim i treballem en aquest territori, la meva Diada. I encara des d'una visió més beata l'11 de setembre és, segons el santoral, santa Esperança Abadessa.
També és sabut que l'11 de setembre de l'any 1945 la salutació feixista deixa de ser una obligació a l'Estat espanyol i de totes les efemèrides que he pogut trobar d'aquest dia de certa volada aquesta última que té a veure amb els drets i deures de les persones que configuren un territori ha estat la que més m'ha cridat l'atenció. És cert que els atemptats de l'11 de setembre a Nova York ens varen posar la pell de gallina a tots, també és de calaix que la nostra Diada Nacional és una jornada que ens agrada gaudir com a reconeixement de la nostra identitat (que no com a commemoració de la derrota final) i també accepto que santa Esperança Abadessa m'ha fet pessigolles al cor quan he descobert que aquesta data força convulsa està tutelada per una Esperança, quina contradicció.<
Però tornem a l'episodi d'anul·lació de la salutació feixista l'11 de setembre de 1945 ara fa 70 anys. Set dècades no han estat suficients per poder apaivagar aquesta recremor que l'Estat espanyol ha tingut vers tots els que no s'han afegit a la seva manera de ser, pensar, sentir i viure. 25.550 dies després ens trobem davant d'un Estat que no ha fet l'esforç d'aglutinar tots i cadascun dels valors que la paraula "democràcia" exigeix. Aquest mot prové de l'antiga Grècia i és la combinació del vocables "demos" (poble) i "kratos" (poder, govern). La seva suma ens dóna com a resultat el poder del poble. I és tan senzill com això. El poble vol viure en harmonia, vol aixecar-se al matí, anar a treballar, gaudir de la família i dels amics, poder vestir i menjar dignament i dedicar unes hores a un tipus d'activitat que li permeti tenir una sensació d'esbarjo. El poble, la immensa majoria, vol una travessa tranquil·la, sense ensurts, ser tractat amb justícia, respecte i llibertat. El poble sempre ha estat molt per sobre dels seus governants, sempre ha mostrat una fortalesa moral superior a la que mostren els que es fan anomenar representants. El poble plora les desgràcies i s'alegra de les coses bones i li és força indiferent si anem junts com a espanyols de pura raça o separats com a catalans de porró i barretina, perquè el poble en els bars i restaurants de les ciutats parla de com es veu afectada la seva vida en el dia a dia, des que surt el sol fins que s'amaga. És igual ser ciutadans del món, europeus, espanyols, catalans o d'una galàxia estranya, la qüestió és que som persones. Persones que volem viure dignament, sense problemes, sense ningú que ens obligui a saludar-lo pel carrer de manera feixista (només faltaria) però també sense ningú que ens coaccioni les nostres llibertats, els nostres anhels i les nostres il·lusions. La terra ens acull a tots i, si no fos per la incapacitat i cobdícia dels representants i altres, set mil milions de persones viuríem sense cap altre pensament que ser feliços en el nostre pas efímer.
Els que hem tingut la sort de viatjar pel món compartint temps i espai amb gent de tot arreu sabem que la grandesa humana no ve marcada pel lloc de naixement ni pel pensament ideològic i polític. Ser gran, haver madurat, té molt a veure amb la capacitat de sentir-se un mateix en la grandària del tot, sense estirabots ni superioritats.
Crec que de tot plegat la humanitat n'ha fet un gra massa i que tot era molt més senzill que el que hem acabat fent. El món s'ha complicat tant que d'aquest 11 de Setembre només espero que santa Esperança Abadessa ens perdoni i ens protegeixi.