L'exaltació de la Santa Creu

Avui, catòlics, ortodoxos i alguna altra confessió cristiana commemoren aquesta festa. Justament un 14 de setembre (justament l'any 335) fou consagrada l'església del Sant Sepulcre, a Jerusalem. El signe de l'arbre de la creu és -conjuntament amb la prèdica de la Resurrecció del Crist- l'eix dogmàtic vertebrador de milions de creients arreu del món. També hi ha, però, qui vincula aquesta festa a un fet històric de l'any 629: quan l'emperador romà Heracli recuperà -de mans dels perses- la creu autèntica del martiri de Jesucrist, retornant-la a Jerusalem.

No vull derivar el meu escrit, tanmateix, envers una temàtica purament religiosa. Probablement no interessarà a un bon nombre de lectors i he de fer per respectar-ho. Ara bé, sí que em decanto per la idea que no hi ha cap objectiu o repte que es pugui assolir sense esforç.

En aquest sentit, recordo -per exemple- algunes sentències de personatges famosos que donen suport a aquest pensament. Així, en Pablo Picasso mantenia que "sempre estic fent coses que no puc fer... I és així com realment aconsegueixo fer-les". Pot semblar un embarbussament o joc de paraules, però conté una fondària impressionant.

Insistint i abundant en el mateix concepte, en Paulo Coelho remarca que "només hi ha una cosa que fa que un somni sigui impossible d'assolir: la por al fracàs"… N'Albert Einstein ho acabava de clavar: "Tan sols aquells que intenten l'absurd poden conquerir l'impossible". I -com que no n'hi ha dos sense tres- el gran Michelangelo certificava una veritat com un temple: "El major perill, per a una gran majoria, no és pas que el nostre objectiu sigui massa alt i no hi arribem. En tot cas, ho és que sigui summament baix i l'abastem".

Mirant de reprendre el fil de la meva dissertació inicial, clouré aquesta columna amb un pensament del gran Winston Churchill: "L'èxit consisteix a anar de fracàs en fracàs, sense perdre l'entusiasme". Al cap i a la fi, just quan s'acaba de reemprendre el curs escolar, hi ha un denominador comú en el rerafons de totes aquestes dites… Val la pena, doncs, fer per fixar-se allò que es coneix com un "propòsit de l'esmena". La pròpia vida és una gran aula d'aprenentatge.