El nou de novembre se celebrà el 30è aniversari de la caiguda del mur de Berlín. Quan fou enderrocat quedaven onze murs al món. Avui n'hi ha setanta repartits per tots els continents segon la investigadora de la Universitat de Quebec Elisabeth Vallet. Són murs físics. Ara bé, existeixen molts altres murs cimentats a les ments de molts polítics i els seus simpatitzants que divideixen el govern, pobles, partits, entitats, famílies i ciutadans. L'amenaça "independència o barbàrie" del final d'un comunicat dels CDR, les declaracions a TV3 de la Núria Martí, del col·lectiu Arran: "...Per a nosaltres els límits no són mai els drets individuals ni la llei imposada; el fi justifica els mitjans; el nostre límit és la raó perquè la tenim", i la tolerància de certs líders independentistes -no la majoria- davant de la violència de "baixa intensitat" són tornaveus de sons llunyans - veus del feixisme- que ressonen a prop i ben clar per a qui les vulgui sentir, a Europa, a Espanya, a Catalunya.
És raonable repensar la barbàrie, si es vol combatre-la. Walter Benjamin, que experimentà a les seves carns la barbàrie inhumana del feixisme i nazisme i que el dugué al suïcidi, escriví que "no hi ha document de cultura que no sigui alhora de barbàrie". Al llarg de la història tota cultura ha tingut els seus bàrbars. Benjamin s'adonà que les alternatives al dilema cultura o barbàrie havien desaparegut, que la barbàrie (la banalitat del mal -Hannah Arendt-), la violència, el caos intencionat, el terror, la crueltat, els drets individuals conculcats, l'absoluta deshumanització, la xenofòbia, el genocidi) no era ja un concepte oposat a la cultura, eren termes complementaris. Pensem en l'alta cultura de l'Alemanya dels anys 30 i 40 del segle passat. Quina barbàrie extrema fou capaç de crear!
Umberto Eco va escriure un article per al The New York of Books on desplegà catorze característiques del que ell digué "el feixisme etern". És suficient, afirmà el pensador italià, que una d'elles es manifesti perquè el feixisme pugui desenvolupar-se al seu voltant. De les catorze en presento cinc, aquelles que crec que són aplicables als CDR, al col·lectiu Arran i als líders polítics que toleren les paraules i els fets violents amb els silencis o les arengues: 1) "El dogmatisme/irracionalisme." Expulsar les alternatives entre els dos termes del dilema (independència, altrament la barbàrie), negar els drets individuals, afirmar dogmàticament que l'únic límit és la raó perquè la tenen o que el fi justifica els mitjans és la negació de tota racionalitat i l'afirmació irracional que tot és vàlid per aconseguir el fi. 2) "El desacord, el dissens és traïció." Polítics de dretes, d'esquerres, independentistes favorables al diàleg, cantants són insultats/assenyalats com a traïdors; periodistes, les fotos dels quals han estat penjades pels carrers de Barcelona, són qualificats de "terroristes de la informació al servei de l'Ibex; ser equidistant és un insult que es llança contra qualsevol ciutadà que se situï entre els dos termes del dilema. 3) "No al pacifisme." "El pacifisme és diàleg amb l'enemic." 4) "Populisme selectiu." La paraula d'un petit grup de persones és presentada com la veu del poble. 5) "Creació d'una Neolingua" (George Orwell, "1984"). Hi ha un rosari de paraules noves creades arran del procés que ja són habituals de manera que un llenguatge diferent o un pensament diferent són perillosos. El dogmatisme, perseguir la dissidència, l'opinió diferent, amenaçar periodistes, qualificar el dissident de traïdor, parlar de barbàrie i practicar la violència encara que es qualifiqui de baixa intensitat, apropiar-se una minoria de la veu del poble, tot això és feixisme. Algú va dir que l'ideal -la independència en aquest cas- és perillós quan es confon amb el real. Només el pensament crític (la veritat, l'acord, només poden néixer de la pluralitat d'opinions), i no pas el dogmàtic, pot assenyalar les diferències entre l'ideal i el real.