L món, la natura en general, sempre ha buscat la manera de guarir el seu equilibri en favor d'un autocontrol que permeti garantir d'alguna manera o d'altra la seva supervivència com a habitat que acull a diferents espècies animals i vegetals així com altres elements que configuren el nostre ecosistema. Un entorn d'unió per a tots aquells vivents i no vivents que es relacionen provocant un encaix que garanteixen la vida en el nostre planeta. Però de vegades aquesta idoneïtat entre tots els components que interaccionen queda distorsionada per l'intent de domini o de sobreexposició d'algun d'ells i és quan el mateix cosmos s'encarrega de procedir a una nova inicialització (reset) de les condicions d'estabilitat que han estat desvirtuades per algun dels participants.
La desaparició dels dinosaures, l'espècie dominant fins la darreria del període Cretaci (fa, aproximadament, 66 milions d'anys), segurament per l'impacte d'un asteroide amb el planeta Terra , ja va ser una primera demostració de quina és la capacitat d'autoregulació del nostre sistema, lluny d'acceptar que algun dels seus protagonistes acabin amb la seva homeòstasis necessària. Posteriorment, en el Paleocè, els mamífers es van diversificar ràpidament, van augmentar en mida i es van convertir en els vertebrats dominants, però un petit mico africà que va viure fa uns sis milions d'anys va ser el primer dels animals que els seus descendents inclouen tant als humans moderns com als seus parents més propers, els "bonobos" i ximpanzés. La capacitat de controlar el foc i l'avenç en el llenguatge ens va fer l'espècie que ens començava a enfilar en el domini del medi i dels altres elements.
Res més lluny d'aquest miratge. L'univers no entén de regles imposades per ningú i disposa en la seva pròpia essència la manera de regular el seu funcionament. Des de la revolució industrial iniciada en la segona meitat del segle XVIII en què la transformació econòmica, tecnològica i social eren motors de progrés i avenç individual i col·lectiu no hem deixat de malmetre el nostre món, un món que ja va implicar-nos a gairebé tots en dues guerres mundials per intentar sanejar una tendència avocada a l'abisme.
Milers de morts, territoris devastats i sistemes de vida trencats eren dos avisos de la nostra gosadia en intentar dominar allò que ja es regeix per si mateix. Però hem continuat en la persistència de voler erigir-nos com a amos absoluts de l'espai en què vivim i això ens ha portat novament a situar al nostre planeta al límit de la seva tolerància. Hem aniquilat mars sencers amb els nostres plàstics, arrasat hectàrees de boscos sense pietat, hem obert un forat immens en la nostra barrera protectora front a l'astre que ens il·lumina i ens dona escalf i hem tingut la fatxenderia d'incidir, sense saber-ho, en la climatologia general de la Terra. I ens pensàvem que tot això seria gratuït.
El món torna a fer un *reset*, torna a situar-nos a tots allà d'on mai ens hauríem d'haver mogut. El respecte al nostre substrat, al lloc que ens proporciona un planter de vida, de relació i equanimitat entre totes les parts que hi participen, sense privilegis de rang. Un virus, COVID-19, minúscul i microscòpic que ens ha deixat sense poder-nos acostar entre nosaltres, que ens ataca ferotgement llevant-nos els costums, les relacions, els sistemes de producció i en molts, masses casos, la pròpia vida.
Hem estat uns babaus que ens sentíem intocables, per sobre de tot i de tothom, capaços de devorar el nostre territori pel fet de sentir-nos més poderosos, més rics, més que els altres. La Terra, el món, la natura, el nostre planeta no es deixa dominar per cap agent extern que no sigui la seva mateixa i energètica idiosincràsia, més enllà de creences religioses i dogmes de fe molt respectables totes elles, les normes de l'univers són implacables i mostren una vegada i una altra les línies vermelles de les què no podem passar, ens recorda a cada moment quina és la seva potència, la seva força i la seva determinació, es cuida per la seva supervivència més enllà de la idiotesa de l'espècie humana.