Els imprescindibles

LS dies de confinament per causa de la pandèmia ens ofereix espais de temps per tal de llegir o rellegir llibres que versin sobre catàstrofes humanes causades per grans epidèmies. D'un hipotètic llistat de títols he escollit la novel·la "Assaig sobre la ceguesa" de J. Saramago (1995), el tema de la qual -"la ceguesa blanca"- penso que és ben trobat com a guia introductòria d'aquest article.

(NOVEL·LA).- Una epidèmia -"ceguesa blanca"- s'expandeix per tota la ciutat d'una manera fulminant. Els cecs, internats en quarantena, han de fer front a la creixent deshumanització de l'ésser humà: l'abandonament de tot principi ètic i la seva transformació en animals salvatges, depredadors, agressius, violents, cruels. Aquesta ceguesa no és pas una absència de llum, una opaca foscor, un vel negre, sinó una blancor absoluta "com el sol dins de la boira". L'absència de llum cega, però l'excés de llum també. La novel·la del premi Nobel de literatura, J. Saramago, és un relat polític que narra la inutilitat de la política quan aquesta es desentén dels problemes i necessitats reals i més importants dels ciutadans. No són cecs, estan cecs. Considera l'autor que tots estem cecs. Som cecs que hi podem veure, però que no mirem, no parem atenció al que hi ha, a allò que passa, a allò que ens passa. La deshumanització per mitjà de la ceguesa és una metàfora del que esdevé des de fa més de trenta anys en el món real.

(AHIR).- Abans de l'arribada sobtada de la pandèmia del coronavirus/Covid-19 ja existien els treballadors i treballadores de la sanitat, residències de persones grans, neteja, dependència, de supermercats, del camp -agricultors i ramaders-, repartidors a domicili, escombriaires, transportistes, etc.. Tots ells, treballadors de la "cura", la majoria temporals i mal pagats, són "cuidadors", atenen i es preocupen de la nostra salut, alimentació, salubritat dels espais públics, del nostre benestar. Tots ells han estat sempre presents, però eren invisibles als nostres ulls de ciutadans i als dels governants de torn. Els veiem, però no els miràvem. Tenien poc o gens de reconeixement social, laboral i econòmic. Per què? Segurament perquè la torxa del relat neoliberal, mercantil i utilitarista ens valora per l'èxit, la ferotge competitivitat, la riquesa externa, la utilitat -si els som útils tenim valor, si no, no ens necessiten. El lema d'aquest relat és "el fi justifica els mitjans", ja que per al mercat les persones només som mitjans per a ser usats pels seus interessos.

(AVUI).- La pandèmia i la subsegüent quarantena ens ha sacsejat bruscament perquè paréssim atenció. La mirada atenta ens ha mostrat que tots els treballadors i treballadores de la "cura" són imprescindibles, indispensables, essencials, fonamentals. Aporten segurament més valor social que no pas banquers o especuladors de borsa. Són "els imprescindibles", sense ells les altres capes de la piràmide social s'ensorrarien. És ben bé una paradoxa que treballs essencials siguin poc reconeguts i, en canvi, treballs gens essencials siguin escandalosament ben reconeguts!

(DEMÀ).- Quan hàgim sortit d'aquest malson pandèmic, hauríem de ser coherents i continuar afirmant que sí, que ells són "els imprescindibles". La qual cosa comportaria la revisió del reconeixement social, econòmic i laboral de tots ells, la tasca dels quals sempre ha estat essencial per a salvaguardar la nostra vida, la nostra salut i el nostre benestar, encara que, com afirmava Saramago, "estàvem cecs, cecs que hi veiem, cecs, que veient-hi, no hi veiem". És per això que aquest reconeixement hauria de comportar la garantia de seguretat en la feina i de justícia en el salari. La dignitat de tots ells és també la nostra dignitat. L'atenció als treballs de la "cura" neix de la necessitat d'aquests, no pas del seu valor de mercat.