Estoïcisme

Quan va començar aquest malson de la Covid-19, ningú no podia preveure que es perllongaria tant de temps. Tal com han anat les coses, és prou normal que la gent esgoti la paciència. Defugint la xerrameca buida i inútil dels dirigents, un mateix ha de fer per treure's les castanyes del foc€ És ací que em remunto al segle IV aC: hi havia una escola filosòfica liderada per Zenó. La seva teoria es basava en el control personal de fets, passions i coses que configuren la vida. Per assolir-ho, cal molt de coratge i seny. La fita s'emmarca tan sols a cercar la saviesa i la felicitat, sense afecció a la riquesa. Aquesta impertorbabilitat la definien amb el mot grec "ataràxia".En èpoques més modernes, Descartes i Kant van tibar d'aquesta tesi. A hores d'ara, entenc que el moviment hauria de tenir una major presència. A finals de febrer, una "contra" de "La Vanguardia" parlava del filòsof estoic John Sellars. Just el nom d'aquest corrent prové del lloc on impartia les classes: "l'stoa" d'Atenes, als peus de l'àgora. Els estoics defensen el control sobre el desig. Proposen una vida allunyada del plaer. Per assolir-ho proposen viure en perfecta harmonia amb l'entorn vital. La concepció actual és molt flexible i explica que renunciar a alguns plaers quotidians serveix per adonar-nos del que tenim i a ser conscients que no cal abusar: amb poc n'hi ha prou i es viu millor. No ha pas de ser tan summament difícil, quan la pandèmia ens ha obligat a esdevenir una mica estoics. De fet, gaudim de coses a les quals, fa poc, donàvem ben poca importància. És tan senzill com assumir el nostre rol i el lloc on som. Una cosa tan simple ens ajudarà a controlar emocions i conversar amb els altres."El món és com el penses. Convé ser l'amo i senyor de les emocions personals enfront de tot el que succeeix. Això treu poder al destí sobre la persona, invertint els termes"€ En aquest sentit, acabo recordant un consell seu: en acabar la jornada, dedicar una mitja horeta a repensar com hem invertit el temps. Just abans de dormir, un pren consciència de la importància del que ha viscut. De fet, tots nosaltres ens ajustem normalment a la creença d'allò que vàrem "mamar" de petits. Segons creiem, així som.