Josep Ballbè i Urrit
Aquesta dita pot tenir un doble sentit preferent. D’una banda, que cal aprofitar bé el temps.Alhora, es fa servir si volem retreure-li a algú el seu afany en el compliment del treball. Puc reconèixer que tinc una certa obsessió malaltissa envers aquest segon tema. Em costa molt tolerar la deixadesa i manca de compromís social per part de molta gent ja jubilada. Veient com van les coses, em pregunto com és possible que no se’ls encongeixi el cor! Em pregunto si costa tant oferir –dessota un prisma de voluntariat– unes hores del propi lleure a favor d’altres persones que passen per situacions de dificultat. Mai no és bo analitzar les coses des de posicions extremes. D’una banda, no és gens convenient viure dessota posicions de pressa i angoixa constants. En sentit contrari, tanmateix, potser resulta encara molt pitjor malbaratar el temps sense donar-li utilitat. Ací no em val l’argument del jubilat que s’autodefensa bo i dient que ja va donar el bo i millor de si mateix a la seva etapa laboral. Vull creure que es tracta d’una visió molt esquifida i àdhuc antisocial. Des que el món és món, els rellotges ens han servit per a mesurar el temps. Els seus precedents –en temps immemorials– els trobem al sol, l’aigua, la sorra o les espelmes. Amb els costos de l’energia del tot desbocats i la poca eficiència governamental en gestionar-ho, no descartem un retorn a l’ús de llànties i/o espelmes. Un antic proverbi castellà diu que el “temps és or”. Una afirmació que expressa la seva gran vàlua. Al món anglosaxó, afinen un pèl més la definició, canviant la paraula “or” per la de “diners”: “Time is money”. M’avorreix sobiranament analitzar mínimament el contingut denigrant de força programes de televisió. El ministeri de Cultura i el seu titular té bona part de culpa en aquesta conjuntura. Tot i això, tal com si es tractés d’una mala addicció, massa gent consumeix aquesta oferta passivament. Ho trobo intolerable, sense cap justificació. A banda d’informar, els “mass-media” haurien de formar. A més, els usuaris/consumidors del producte assumirien que l’educació personal no acaba on ho fan els programes escolars. Parlem d’un procés constant que s’allarga sempre. Verbs com apoltronar-se o amolinar-se en la galvana els hem d’eliminar del nostre vocabulari. Ací, justament, la dita del títol triat pren tot el seu sentit. Som-hi!