La violència masclista no és un accident: és un sistema organitzat que reparteix poder, silenci i impunitat.
Creix en discursos que deshumanitzen, en retallades que ens deixen més vulnerables i en una cultura que segueix esperant que moltes dones i identitats dissidents callin i obeeixin.
Avui les violències es connecten: la masclista, la institucional i la política. I la dreta i l’extrema dreta hi posen gasolina: neguen drets, erosionen els serveis públics i converteixen la desigualtat en negoci. Les mateixes persones tornen a perdre: dones, persones LGTBIQ+, migrants i tothom que viu en precarietat. Aquesta regressió global és la geopolítica de la violència: guerres, discursos d’odi, algoritmes esbiaixats i pressupostos que desmantellen tot allò que ens hauria de protegir. I no és casual. A l’ordre geopolític actual li interessa que les dones segueixin sotmeses, perquè així el sistema s’estalvia el cost real de les cures: un treball imprescindible, invisible i gratuït que sosté el món mentre el poder se’n renta les mans.
Quan el sistema falla, i falla massa sovint, no només deixa desprotegides les víctimes, sinó que els retorna la culpa.
Per això, els feminismes i les institucions que no es dobleguen tenen una tasca clara: assenyalar el sistema, reforçar el que és públic i plantar cara a qui vol convertir els drets en mercaderia i la por en eina política.
Des dels municipis, hem de liderar resistències i impulsar polítiques feministes que mirin el conjunt, no només les conseqüències. Entendre el sistema no és pessimisme: és estratègia.
La resposta és inequívoca: més feminisme, més serveis públics i més democràcia.