Barcelona és l’Eixample més els barris afegits. L’Eixample d’Ildefons Cerdà no és sols la quadrícula, sinó els grans eixos: Diagonal, Meridiana i, molt intensament, la Gran Via.
Aquesta via és tan òbvia que ni la veiem. La Meridiana i la Diagonal apunten al curs interior del Besòs i del Llobregat, i comptaven amb antecedents com la carretera de les Corts, que Cerdà va prolongar com a Paral·lel i la carretera de Vic, des de Sant Andreu, i des d’ella entronca amb la carretera de Montcada a Terrassa. Però el gran i valent traç fou la Gran Via, en sentit paral·lel de la costa i separada del nucli antic. Va caldre Puig i Cadafalch per inventar la plaça Catalunya, lligant el nucli antic i la Gran Via, i unint la Rambla amb el passeig de Gràcia.
El pla alternatiu a Cerdà, el de Rovira i Trias, era un conjunt poligonal al voltant del nucli antic, amb diversos eixos radials, però de curt abast i sense l’encertada mirada territorial de Cerdà i, sobretot, sense la Gran Via, ni cap rastre d’ella. Aquesta diferència és la clau que separa ambdós plans.
De camí al llarg del pla de Barcelona hi havia l’actual Travessera de Gràcia, via romana, però molt apartada del nucli de la ciutat històrica, i és Cerdà qui defineix una via que avui va de Montgat al Llobregat i continua Maresme amunt i fins a Castelldefels per enfilar el Garraf. l encara podem llegir les actuals Rondes com un gran cercle amb un diàmetre que seria la Gran Via. És cert, un diàmetre no del tot simètric entre mar i muntanya, però tot rodejant un eixample orientat per la Gran Via. Així doncs, l’eixample, com a gran operació territorial, parteix de la Gran Via i aquesta traça ha permès fer del Barcelonès la Gran Barcelona, que conté molta perifèria sense ordre, però encara més n’hi hauria si el plànol hagués estat el de Rovira i Trias.
Bé, i avui què? Avui la gran traça territorial, el salt que fou la Gran Via, és l’autopista AP7 en la vall prelitoral. Aquest és el salt d’escala amb sentit territorial, salt que ha estat fet poc més d’un segle després de Cerdà, a finals dels seixanta, i consolidat segle i mig després, en el segle actual. De fet, tot ha estat molt ràpid. S’ha consolidat el Pla de Barcelona i s’ha fet el salt més enllà, tot simultàniament.
El nou salt d’escala implica que Sants esdevé Martorell i la Sagrera serà Granollers, com Terrassa i Sabadell són Gràcia. Les centralitats s’han desplaçat i les noves ho poden ser amb plenitud. En similitud, Terrassa i Sabadell són Gràcia o, millor dit, Terrassa és Sant Gervasi i Sabadell seria Gràcia (i aquí hi podeu llegir allò del senyor de Terrassa i de l’home de Sabadell). La corba de la Via Augusta és simètrica al traç de l’autopista C-58, de la carretera N-150 i del ferrocarril R4, talment com l’eix vertical de la C16 és el carrer de Balmes.
Més àmpliament, si la nova Gran Via és el corredor prelitoral, que suma autopista, ferrocarril convencional i Alta Velocitat, llavors la Diagonal és com l’eix històric que pel Bruc i Igualada va fins a Lleida. La plaça de les Glòries de Barcelona no té simetria a la banda del Llobregat, detall crucial del Pla Cerdà, i des d’aquest punt s’obren les direccions cap a Vic i cap a Manresa, per Sabadell i Terrassa, un fet que es reprodueix un cop passat el coll de Montcada.
A aquesta escala, Catalunya s’assembla la Pla de Barcelona traçat per Cerdà; aquest seria el seu encert. Això ens porta a una lectura fractal de Catalunya, és a dir, que el conjunt seria del mateix model que una realitat d’escala menor. Aquesta constatació no és simplement natural, geogràfica, fortuïta, sinó una construcció humana tot aprofitant la geografia.
Aquest no seria un fet de simple forma, sinó que aquesta dimensió de lectura de Catalunya ens permet una millor relació entre Barcelona i el conjunt del país. Ens permet superar la capital com un forat negre absorbent i constituït d’una qualitat diferent, per passar a entendre que la capital és el país a peita escala, o que Catalunya no és sinó Barcelona a la gran dimensió.
I, recordem-ho, perquè no és sobrer, que la dialèctica Barcelona-Catalunya és fundacional del país, des de la gradual integració dels comtats, ara fa més de mil anys, sota la direcció del de Barcelona.