Aquests dies, la premsa, la ràdio i la televisió s’omplen del record de la mort de Franco. Fins i tot a Madrid, el govern ha tingut la barra de posar una pancarta en català per celebrar allò que avui es pot fer i que durant 34 anys de dictadura va ser impensable. Imatges, anècdotes i poca cosa més.
El govern espanyol s’ha afanyat a organitzar actes que, si no festius, tenen un caràcter folklòric i institucional de record. Però on és la memòria crítica? On és la denúncia de la barbàrie que va representar Franco i el franquisme?
L’amnèsia educativa: Franco, una assignatura pendent
Avui, quan es parla d’aquesta commemoració, no he sentit ningú que demani o impulsi que es reculli en una assignatura per a les escoles i instituts sobre la barbaritat que va significar Franco i el franquisme. Després ens posem les mans al cap quan els joves mostren desconnexió o, pitjor encara, simpaties cap a aquesta etapa fosca de la nostra història.
El problema és profund: opinadors, comentaristes i tertulians que no van viure el franquisme tampoc el van estudiar a l’escola ni a l’institut. Ha estat una assignatura deliberadament oblidada per les diferents autoritats que han dirigit el país, tant a l’Estat espanyol com a Catalunya. Aquesta amnèsia històrica no és casual; és un instrument de poder per evitar que les noves generacions qüestionin les estructures que encara avui perpetuen la desigualtat i l’opressió.
La història colonial: una altra assignatura pendent
No és el primer cop que això passa. La història colonial de l’Estat espanyol és un altre exemple flagrant d’amnèsia institucional. Les barbaritats comeses a Amèrica, Àsia i Àfrica, o fins i tot les colònies que va tenir Catalunya, són temes que es passen de llarg als programes educatius. Es parla de “descobriments” i “gestes”, però no de genocidis, esclavitud i explotació.
Aquesta manipulació de la història no és innocent. Serveix per legitimar un passat de violència i per mantenir un present de dominació. La ignorància no ens eximeix de la responsabilitat pel que va passar. Al contrari, ens converteix en còmplices silenciosos.
Una crida a l’acció: educació i memòria crítica
Algú amb més influència que jo hauria de denunciar aquesta situació i iniciar una campanya perquè això no continuï passant. Necessitem una educació que ensenyi la veritat sobre el franquisme, sobre el colonialisme i sobre totes les formes d’opressió que han marcat la nostra història.
La memòria no és només un exercici de record; és una eina de lluita. Si no coneixem el passat, estem condemnats a repetir-lo.