La pressa

Josep Ballbè i Urrit

Fa quatre dies, em vaig asseure a la terrassa d’un bar. L’onada de calor convidava a fer una birra. Al cap de pocs minuts, hi arribava un conegut, que vaig saludar. Duia posada una samarreta desenfadada, amb aquesta inscripció: “Won’t wait”. Tot esperant rebre una resposta afirmativa, li vaig plantejar aquesta qüestió: “En saps el significat?”. Em digué que ho ignorava... La qual cosa m’origina una doble reacció: el desencís de no entendre per què la duia. Alhora, però, la reflexió del ritme trepidant de la societat actual... Si més no en correspondre’s la traducció, si fa no fa, amb allò del “no em vull esperar” (o se’m fa tard). Anem sempre corrent. Volem sentit, abastar més coses de les que som capaços d’assumir. En aquest sentit, ens neguiteja i treu de polleguera haver de fer cua als llocs. A mi, el primer. La mateixa pandèmia ha derivat en un parell de qüestions: la cita prèvia a l’hora d’anar a una entitat bancària, dependència municipal o centre sanitari. Un costum que, pel que es veu, ha vingut per a quedar-se. L’altra, el passotisme flagrant d’empleats que hi treballen. Si aquest col·lectiu es deu al públic o clientela, què ho fa que tant se li’n fot vuit com vuitanta? Entenc que el ritme i/o la trempera laboral i professional hauria d’anar en consonància amb aquest paràmetre, entre d’altres. Tot i això, ressituant l’anàlisi en el nucli del títol, ens hem tornat impertinents, exigents, nerviosos i no gens moderats. El progrés del món i els avenços tecnològics tan accelerats provoquen que ho volem tot de manera immediata. Ni tan sols som capaços de fruir del bon regust d’una pausa relaxada, de la melodia que ens aporta el cant d’un ocell o del pensar en alguna temàtica transcendent. Una cosa i l’altra oxigenarien el pensament i ens sumiria en un oasi de pau i serenor, molt necessàries de tant en tant. Assaborir una marxa curta i allunyada del brogit veloç acoblada metafòricament als circuits de F1 em fa recordar la dita castellana del “vísteme despacio, que tengo prisa”. En català, l’accepció implicaria expressions com “si vols arribar a dalt com un jove, puja les escales com un vell”. O també “com més de pressa, més a poc a poc”, “qui va de pressa, plega tard” o pel simple “a poc a poc i bona lletra”. La pressa sol ser mala consellera. Potser hauríem de fer quelcom tan senzill com aprendre a clonar i penjar-nos la “L” de pràctiques quan un es treu el carnet de conduir vehicles. Que en seria tot de diferent!