Josep Ballbè i Urrit
El proppassat dissabte, al capvespre, vaig optar per asseure’m en un banc de la part alta de la Rambla.
Els dels diferents bars del sector estaven totalment atapeïts. Volia gaudir del pas de la rua d’un Carnestoltes atípic, desubicat i incomprensible. Encara no he trobat ningú que me’n justifiqui una celebració posposada uns cent dies.
Tenia un mínim sentit esmicolar i obviar l’essència intrínseca del que hauria de representar dur-lo a terme? Mirant-ho per dalt o per baix, no me’n sé avenir. En qualsevol cas, el vaig trobar senzillament horrible. El súmmum del mal gust i l’horterisme.
Dijous gras es va escaure el 24 de febrer... I el cap de setmana posterior, tocava aquesta tradició. Si la pandèmia de la Covid-19 no ens la va permetre, doncs “bona nit i tapa’t!”. Tot hauria estat tan senzill com això. Al cap i a la fi, per veure la desfilada d’aproximadament 20 comparses garroneres, bunyoleres, polloses, grolleres, desmanyotades, deixades, vulgars i poc refinades no valia la pena. Pel mateix preu, tal vegada el consistori podria haver programat algun altre espectacle al carrer, obert a tothom. Amb un cert nivell cultural, digne i d’una finesa contrastada: unes danses regionals (sardanes, jotes, flamenc?), un concert musical (clàssic, jazz, modern, bandes sonores de pel·lícules, gòspel?), una sessió de titelles-teatre o circ per a nens, etcètera.
Tot no val. Rebaixar el llistó qualitatiu em provoca fer una reflexió seriosa. Sense que se’m malinterpreti ni pretenent ofendre ningú, d’alguna manera passa com amb la confusió simbiòticament rebuscada entre els conceptes de feminisme-populisme i masclisme.
Deia Oscar Wilde que “la moda ve a ser un esperpent que ens obliga a canviar les coses cada sis mesos”. El missatge soterrat d’aquesta cita demostra que, de raó, no li’n faltava. No es tracta d’imposar una uniformitat estètica a tots nivells. Però una mena de pacte de mínims caldria mantenir-lo. Hi ha coses que fan mal d’ulls. En cap cas, la provocació i el llibertinatge han d’abanderar l’evolució social del món. Aquelles fites interpersonals que han costat anys i panys no es poden malmetre en dècimes de segons.
Refermo la meva disquisició, contrastant Wilde amb Stendhal. Aquesta frase seva fa diana: “El mal gust consisteix a confondre la moda, que viu de canvis constants, amb la bellesa més eterna”.
