Josep Ballbè i Urrit
Fa molts anys que m’interessa aquest nucli, que marca l’esclat d’una festa major.En el cas concret de Terrassa, recordo –amb molta fruïció– el nivell del de l’any 2012. Va anar a càrrec del meteoròleg Francesc Mauri, de TV3. Va dissertar sobre una anàlisi tècnica de què causà l’aiguat del 25 de setembre del 1962. Se’l “gruà” rigorosament, evocant amb precisió aquella data, quan jo era un marrec. Amb l’arribada d’opcions populistes a alguns consistoris, n’hem sentit alguns de qualitat dubtosa. Amb menció especial per a nyaps de nul·la volada com ara els del 2020 i el 2021, dessota la batuta d’Ada Colau, a la ciutat comtal: el pallasso Tortell Poltrona i la líder veïnal Custòdia Moreno. Mancats d’un mínim regust literari, barroers, farcits de renecs i cites malsonants. No vaig més enllà. Ací ho deixo, a l’oïda de qui es pugui sentir al·ludit. “Doctors té l’església”. Una setmana després de la Festa Major de Terrassa, se celebra la de Viladecavalls. Enguany, se li va oferir la lectura al Cor Sant Martí, entitat amb més de 26 anys de vida, que ha patit una brutal reconversió minvant arran de la pandèmia. La tria ha sobtat molt a propis i estranys, vista la seva evolució al llarg d’aquest llarg període i la minsa atenció municipal en el seu dia a dia. Hi havia potser algun interès soterrat? Jo preveia o intuïa una proclama que n’abastés els orígens i la història. Alhora, que fos reclam per a captar nous socis musicals per a la causa. A cavall d’una presentació repartida entre 4 o 5 dels seus membres, tanmateix, he de dir-li a l’equip de govern que m’ha decebut en tota regla. Posats a puntuar-lo acadèmicament, no passa de l’aprovat justet. No es van cuidar els detalls de l’entorn. S’hauria d’haver llegit a la casa gran. Fent que la Policia Local fes callar els espectadors, per romandre tothom atent al temari. No pas fotent queixalades a un entrepà com aquell que baixa d’Arbeca. Un pregó és un seriós preludi, una “pole position” que marca l’obertura de la gatzara. Com a tal, cal dotar-lo de la màxima prestància. Més i tot que al castell de focs que tanca el cercle de la festa. Pregonar no és vendre blat. N’ultrapassa el concepte i exigeix fermar-se bé brides i neurones. Comporta una responsabilitat i un compromís exigent. El públic mereix un “bocata di cardinale”. No un plat de “fast food” per limitar-se a cobrir l’expedient. Quan no és així, les campanes de Sant Martí de Sorbet més aviat semblen tocar a morts. Ens pretenen vendre nimietats com si fossin joies d’or massís. Quin sidral més desmarxat!