Josep Ballbè i Urrit
Quan no és un all, és una ceba. Fa anys i panys que el panorama polític català sempre el tenim ple de llambordes.Els primers interessats a mantenir la tensió són justament aquells que haurien de fer per cohesionar les coses. L’“idil·li” teòric entre CDC i UDC (Pujol & Duran) s’allargà –si fa no fa– el temps (23 anys) que el primer va ostentar la presidència de la Generalitat. D’ençà que altres opcions polítiques van foragitar-lo d’allí, han anat fent tombarelles. El batibull de refundacions i noms patentats per a reconquerir el cim esglaia el més pintat: Demòcrates, Junts pel sí, PDECat, PNC, Centrem i altres “herbots”. Potser van oblidar el de Junts pel no, encara que només sigui pel fet que uns i altres sempre semblen gat i gos. Ja n’hi ha prou de fer el mec. A hores d’ara, la causa judicial contra Laura Borràs acabarà esmicolant la feblesa dels dos socis de govern (ERC i Junts). Tant se me’n fot si munten una concentració de suport a la “gegant del Pi” on recullen la signatura d’uns 8.000 “palmeros”. El nombre de persones que n’estan fins al monyo ultrapassa –amb escreix– aquella xifra. Les proves que l’imputen semblen prou consistents per a voler allargar l’agonia. Que rebenti tot d’una vegada i “que cadascú carregui el seu mort”. Qui la fa, que la pagui! Prou de “driblins”! Com més clars, més amics. El país vol i demanda gent competent i neta. Centrada en la tasca de rellançar-lo. No enterbolida per processos judicials que els facin perdre el nord. Mai més ben dit, “anem a mal borràs”. Ho veu fins i tot un cec. Trobar noms com els d’Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra al gruix de “satèl·lits” que maregen la perdiu ja ho diu tot. Representen el fracàs d’un passat. Que la mateixa Borràs presideixi la cimera parlamentària contra la corrupció fa riure. És clar que no reconeix correus electrònics i missatges que acrediten la fragmentació de contractes amb l’amic informàtic Isaïes Herrero –ja condemnat– amb l’excusa inconsistent de la repressió contra la dissidència política. Està més que cantat que sortirà en globus. És la “crònica d’una mort anunciada”. Una més. Suposant que s’estimi tant el país –fet que no demostra– que cardi el camp! Encara som a temps de redreçar esquemes. No ens volem ofegar en la foscor lucrativa d’una malifeta que es veu prou evident. Bon vent i barca nova, si us plau! Però immediatament.