Josep Ballbè i Urrit
Com? Quina absoluta presa de pèl! Conèixer –fa ben pocs dies– que la UE dona la nota de “verds” l’energia i el gas té pebrots!Fa anys que m’afaito i no em faran beure a galet. Dir que ho veuen necessari per a la transició ultrapassa tots els límits. Significa una baixada de pantalons i una “pixarada” damunt la ciutadania europea. Es passen pel folre del clatell les recomanacions dels experts. Quina cosa més absurda i esperpèntica! Això és el súmmum del ridícul. Ni tenen etiqueta verda, ni són sostenibles, ni aportaran cap solució, a mitjà termini, malgrat el context energètic actual. “Elementary, my dear Watson!” A partir d’aquest gran estirabot, ja poden anar predicant al bell mig del desert, apel·lant a la responsabilitat de la gent. El poble ha arribat a un punt en què –cada dia que passa– no fa res més que acabar-se de convèncer de la seva més que probable incapacitat per a “resoldre” algun tema. Ens volen prendre el pèl? L’energia verda és neta. La seva producció no genera cap impacte ambiental, ni dispensa gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Fins i tot un cec sap que són aquests darrers els que contribueixen a l’escalfament global, com ho fa el combustible fòssil. Dit això, els dirigents polítics d’un nivell i l’altre ja poden fer grans declaracions i “homilies” quan la situació es complica. Com a exemple, sense anar gaire lluny, la xerrameca “perdonavides” del conseller d’interior de la Generalitat, Joan Ignasi Elena en la gestió dels focs. El seu periple camaleònic –de les files socialistes a ERC– i el “tracte” indigne dispensat al major dels Mossos Josep Lluís Trapero el delaten del tot. La conjuntura internacional viu amb neguit i desgavell el xantatge energètic de Vladímir Putin... La qual cosa no vol pas dir, però –d’acord amb aquesta forta preocupació–, que cap polític tingui el més mínim dret a esdevenir una mena de baliga-balaga... O a tapar-se les mateixes vergonyes d’acord amb uns arguments tòpics i erms de cap a peus. Tots plegats mereixem un tracte digne i unes explicacions amb cara i ulls. Si no és així, el desprestigi creixent de la figura dels gestors públics cada dia anirà creixent exponencialment. Em nego que ens considerin sòmines, bàmbols, soquellots, panoques o apardalats. Des d’aquest punt fins que el compromís social ens impliqui a tots tan sols hi ha un petit pas... Això sí que és més que preocupant.