Josep Ballbè i Urrit
No puc viure sense música. Fa un munt d’anys que ho mantinc. Em ve de gust reiterar-ho per un fet casual insignificant.
Tal dia com avui –dels anys 1741 i 1750, respectivament– morien Antoni Vivaldi i Johann Sebastian Bach. Dues figures emblemàtiques de l’època barroca, que em tenen el cor totalment robat. Sobretot pel que fa a les seves composicions organístiques.
L’orgue és l’instrument musical més grandiós i complex que hi ha. Produeix el so amb aire insuflat mitjançant una turbina activada per una manxa, a través d’uns tubs triats des d’un teclat. Com que cada canonada dona un sol to, s’activen en rangs, dels quals cadascú ofereix timbrats diferents, que l’organista pot combinar. Teclats, pedaler i control de registres s’ubiquen al que en diem la consola de l’estri.
Deixant de banda tocs tècnics, avui vull parir una mena d’opuscle publicitari d’aquests dos monstres de la història musical. Vivaldi és considerat un dels compositors estel·lars del barroc, havent estat cabdal en el bastiment de la música instrumental d’en Bach. En l’àmbit popular, la seva obra més emblemàtica és “Les quatre estacions”.
A Bach, per contra, el tinc com a “pare de la música”, en majúscules. El gran mestre del contrapunt prefixà una notable influència sobre músics posteriors com ara Mozart, Beethoven, Chopin, Schumann o Haydn, entre d’altres. Seva va ser la considerada com a obra majestàtica de la història del quart art: “La Passió segons Sant Mateu”. Té una durada que ultrapassa les dues hores i mitja i és un compendi brutal de perfecció, sentiment, harmonia i gaudi interior. No podem oblidar, alhora, les 224 cantates, 10 misses, 7 motets, 188 corals, 3 oratoris, 4 lieder, 58 cants espirituals i 2 passions (Sants Mateu i Joan).
Amb el munt de recursos informàtics i telemàtics que ens aporten les noves tecnologies, convido tothom a endinsar-se al nucli de la producció d’un i altre. Ningú no en pot sortir decebut. Ans al contrari.
Dit això, aprofito l’avinentesa per a transmetre records al rector de la catedral-basílica del Sant Esperit de Terrassa. De pas, li faré de “corcó” amistós –un cop més i ja en van una pila– pel que fa al “deute” pendent d’un orgue nou i com cal al seu temple (que també ho és de tots i cadascun dels egarencs). La litúrgia ho agrairà. Les llargues situacions d’interinitat fan covar el cuc de l’oblit. Com ho tenim això?
