Josep Ballbè i Urrit
Molta gent passa de celebrar la seva onomàstica. Sovint s’estimen més presumir d’un fals agnosticisme. Jo intento respectar-ho, malgrat que advoco per festejar-ho tot.Si més no perquè la vida sola ja ens presenta moments complicats i feixucs. I, sobretot, perquè és curta i val més ésser positiu envers l’experiència personal del pas per aquest món. Dit això, potser la majoria d’addictes al santoral del calendari ubica els Lluïsos el 21 de juny (Sant Lluís Gonzaga). Desconeixen que n’hi ha que tenen per patró el rei Lluís IX de França (anys 1214-1270), canonitzat 27 anys després de mort pel Papa Bonifaci VIII. El calendari ens marca la data d’avui per a recordar-lo. Fou coronat com a monarca amb dotze anys, a la catedral de Reims. Mentrestant, la regència anà a càrrec de la mare (Blanca de Castella), fins als 20 anys. Fou encara consellera reial divuit anys més. L’onze de maig de 1258 els representants de Jaume I de Lluís IX signaren -a Corbeil- el Tractat pel qual França reconeixia finalment la sobirania del rei d’Aragó sobre els comtats catalans. Es distingí pel tarannà religiós i el compromís social amb els més desvalguts. També va pertànyer a l’Orde franciscà. Dirigí dues croades. Se’l considera un model de monarca cristià. Per això, tingué el privilegi d’arribar als altars. Sé que molts passen de temes relacionats amb aquest tema. Però no em cau cap anell ni em fa vergonya posar-lo com a referent de molts dirigents actuals (de qualsevol àmbit) que tan sols es miren el mateix melic. Tinc dret a expressar la meva opinió i a generar alguna mena de debat entre els lectors. En un sentit i l’altre. Sense cap dubte, la pluralitat d’un entorn vital cada cop més laic em podrà generar algun epítet de carrincló. La realitat és que no em preocupa gens ni mica. Ans al contrari. Jo sempre diré la meva. El cristianisme es veu compromès -cada cop més- amb tics de secularització, amb falses postmodernitats culturals, amb imatges i teories tecnocientífiques com les d’Stephen Hawking. Al cap i a la fi, els francesos, que no tenen un pèl desassenyat, el veneren amb estima, al cap dels anys. Deu ser per alguna cosa, oi? Fan molta falta polítics com aquest a qui li dedico una columna. És admirable. Remato amb un pensament seu, que considero genial: “escoltar amb paciència és sovint una caritat més gran que donar”.