Josep Ballbè i Urrit
Es compleixen trenta anys de la mort de Willy Brandt: un polític en majúscules.
No és gens habitual –d’un temps ençà– trobar algun personatge com cal en aquest camp, als nostres verals. El món polític ha seduït i encabit allò que qualifico d’autèntiques mitjanies. Ho dic obviant que, fins i tot, en trobem massa de “nul·litats” totals. Només es deixen enlluernar pels sous –estratosfèrics i injustificats– que els garanteixen una vida còmoda i allunyada de cap compromís.
Un perfil totalment contrari al d’aquest senyor. Afiliat a les Joventuts socialistes –des dels 17 anys– un any després passà al partit SAP, en expulsar-lo del SPD. Amb l’arribada dels nazis al poder, s’exilià a Noruega, a l’espera de temps millors. Arran de la invasió alemanya, durant la Segona Guerra Mundial, se n’anà a Suècia, on va romandre fins a la fi del conflicte. Establert a Berlín, n’assumí l’alcaldia –durant nou anys, al sector Oest– quan en tenia 44. Òbviament, li tocà enfrontar-se a la crisi derivada de la construcció del Mur. Entroncà aquest càrrec amb el de vicecanceller i ministre d’afers exteriors. Finalment, assolí la titularitat de la cancelleria, de 1969 fins a l’any 1974. Abans, ja hi havia optat dues vegades més: perdent contra Adenauer i Erhard.
Dotat d’un perfil i un tarannà ben moderat i dialogant, m’encisa de manera especial el seu paper de periodista. Millor dit, corresponsal de guerra –per a diaris escandinaus–amb un accent marcadament noruec, per tal de despistar i no donar pistes a les terribles SS.
Pensant ara en la vergonyosa i abominable guerra d’Ucraïna, estic del tot convençut que –amb ell– l’“affaire” (que ultrapassa els 7 mesos) estaria resolt. No endebades gosà plantar cara a Nikita Jruschov quan es fixà la consideració de Berlín com a “ciutat lliure”.
Pare i principal inductor del terme “ostpolitik”, fixà vies d’apropament a la RDA i d’encontre amb l’URSS i altres països del bloc de l’est. Tots aquests “detalls” li van valdre/reportar el Premi Nobel de la Pau, l’any 1971. Era, és clar, un gran mestre en el marc de la conciliació.
El veig com a més que visionari. Per posar un exemple, hi dono suport amb aquesta cita: “L’economia del planeta fa figa. Si tot continua igual, anem al caos. Panys dobles a portes, guàrdies de seguretat i la por de segrestos i assassinats són les recompenses assolides arreu”. De moment, el deute públic del nostre país fa paüra i seguim tan panxos.
