Josep Ballbè i Urrit
Se celebren sis dècades des que es va inaugurar –per part del Papa Joan XXIII– el Concili Vaticà II.
Es pretenia modernitzar les estructures de l’església. Alhora, l’esperit i les formes de presentar el missatge evangèlic a la societat del moment. Intentant analitzar-ho amb mentalitat oberta i crítica, tot sembla indicar que resta molta tasca pendent. Segons com escrigui el que penso, ja m’espero alguna tibada d’orelles. Provindrà –com altres vegades– de certs estaments de la cúria no gens acostumats al fet que se’ls digui ni piu.
Trobo a faltar moltes coses. Gairebé ho resumiria, sobretot, en un tarannà molt més humil i receptiu. En l’àmbit dels entorns per on em moc, no puc acceptar algun “trasllat” sospitós d’alguns preveres fora de la diòcesi, per pura venjança. Dit d’una altra manera, continuo enyorant una plena aplicació del famós “aggiornamento”. Un terme italià que no equival pas a ajornar, posposar o endarrerir mesures. Ans al contrari, ve referit a actualitzar al nostre temps els esquemes de presentació del missatge cristià. Òbviament, en un munt de camps. En cas de no ser així, la mateixa laïcitat de la societat anirà menjant terreny a la institució. Així, les ràtios d’assistència a la litúrgia –on es refresca la via catequètica– anirà perdent pistonada... Avui, la fe continua sent la mateixa. Tot el que l’embolcalla ha patit canvis espectaculars. Mentrestant, el que no s’entén rau en el fet que et trobis preveres que s’estimen més no canviar res. Es quedaran sols. En el rerefons, no tinc el cap precisament en tesis properes al terme de la “teologia de l’alliberament”. En ser procliu a alguns dels seus punts, ho contraposo –entre d’altres– amb capellans i bisbes ancorats en postures immobilistes. O, fins i tot, polititzades (tant en clau tradicionalista com independentista). Cap d’ells no em fan el pes.
La meva església ha de procurar per la pau, la justícia i el bé comú. Principalment, entre els més desfavorits. Tota la resta són falòrnies i pèrdues de temps absurdes. En cas de no ser així, continuarem immersos entre llums i ombres. Entre febleses, ambigüitats i mancances greus.
Al meu entendre, el seguiment de l’evangeli implica la conversió i la capacitat d’entrega al proïsme. A la societat actual, fa més falta que mai. Fem per recuperar i potenciar –com cal– l’esperit d’aquell concili! Mai no podem deixar de conrear. Tal vegada la collita sigui a termini més llarg. Això, tanmateix, no ens pot frenar. No defallim!
