Immigrants som tots. Sí, així és; i potser és degut a l’ambivalència del terme o la història d’aquest, però no hi ha dubte que l’afirmació és certa. Des de temps immemorial l’ésser humà, mogut en el seu afany per descobrir i prosperar com també pel fet de fugir, ha estat immigrant.
Les migracions Neandertals i el seu encreuament amb l’Homo sapiens o l’èxode d’Egipte que ens conta l’Evangeli segons Mateu fins a la diàspora judeomusulmana de l’Europa medieval són el seu paradigma. D’aquesta ascendència migratòria no es lliura cap raça ni tan sols, i perdonin-me per esmentar-ho, l’animal. Tampoc ho fa cap religió, mentre pocs homes, per molt de poder i riquesa que acumulin, escapen de l’equació. Arribats a aquest punt m’agradaria recordar una breu anècdota: fa uns mesos el canceller alemany Merz va sorprendre el mateix Donald Trump amb un certificat que mostrava l’origen alemany del seu avi Frederick Trump. La cara de sorpresa i resignació davant la dada de l’home que diuen ser encara el més poderós del món va posar en dubte la seva política migratòria.
Immigrants dolents n’hi ha, però bons també, com en els mal anomenats autòctons. Puerto Llano no és una novetat “in crescendo” com alguns sectors polítics volen encoratjar, recordin si no aquells que per edat puguin fer-ho el crim del rol dels noranta o l’assassinat de les nenes d’Alcàsser. El mal existeix i el seu braç executor no distingeix ni de raça ni de sexe. La marca que se segella a foc sobre el migrant, és un estigma patològic de la societat en la qual molts individus personifiquen les seves pròpies frustracions i por. Però és un concepte purament aleatori i el que avui odia i surt de caça demà pot ser la presa. La història mai menteix.
Dit tot l’anterior i bolcant ara aquestes les línies cap a la política migratòria, sí que és cert que a vegades sembla que les nostres ciutats ja no ho són tant, com tampoc la cultura ni la tradició que hem mamat. Encara que si aprofundim en l’antropologia descobrirem que tota cultura i tradició, aquesta que defensen alguns amb subterfugis per a confondre al personal, al més jove encara, està esquitxada també per les migracions, però oblidin-ho, no em vull desviar del tema, anem al moll de l’os.
A mi m’omple de melancolia veure fotografies de temps passats. Però és senzillament això; passat i el pretèrit no arregla res. Fa uns dies vaig visitar un popular mercat ambulant de l’àrea metropolitana de Barcelona, i cal reconèixer que era una miqueta dificultós visualitzar el mal anomenat autòcton. Molt rares vegades el migrant deixa el seu país per raons que no siguin de prosperitat i arrossega amb ell la seva cultura. Ningú pot negar-li-ho, els espanyols, en un grau o un altre, també ho van fer per tota l’Europa de la meitat del segle passat i igualment van ser estigmatitzats. Però hi ha una diferència fonamental que potser la permissivitat política ha obviat durant anys; i és el respecte cap al poble d’acolliment.
La integració i la política migratòria haurien d’anar de bracet amb la necessitat real que tenim d’immigració. No soc jo qui hagi de decidir sobre aquest tema, complex terme, però crec ferventment que convindria que des de la calma i el respecte s’elaborés un pacte d’estat que abordés la política a llarg termini sobre immigració.