No és estrany que biòlegs, ecologistes i filòsofs de tot el món hagin reflexionat profundament sobre la relació de la natura amb tots els éssers humans per tal d’assolir estats de benestar i satisfacció en les seves vides.
L’allunyament de la natura ens emmalalteix. Viure en estreta relació ens permet desenvolupar-nos amb veritable harmonia. En absència seva augmenten l’estrès, l’ansietat, la manca de relacions significatives amb els altres i amb el món. Connectar-nos o reconnectar-nos amb la natura afavoreix la salut i les oportunitats professionals i actua com a llaç d’unió per a les famílies i les comunitats: ajuda a sentir-nos completament vius.
Va ser l’antic filòsof xinès Lao Tzu, que va dir: “La naturalesa no s’afanya, però tot es compleix”. En una època caracteritzada per la velocitat, l’eficiència i la gratificació instantània, la frase apareix com un refrescant recordatori del ritme orgànic amb què es desenvolupen la vida i el creixement. La natura ens aboca al sentit comú de les coses, a la seva coherència, a la pulsació rítmica que pertoca i tot plegat ens porta a reflexionar que la mare natura no només condiciona els esdeveniments del nostre quotidià sinó que determina la nostra supervivència.
Viure d’esquena a la natura suposa no entendre alguns aspectes de la vida, perquè la natura marca els cicles, la calma, les maneres d’expandir-nos i de tenir cura de les coses. La naturalesa opera en equilibri. Depredadors i preses, creixement i decadència, dia i nit; hi ha un temps per a tot, i res no és contradictori. Com a éssers humans la lliçó és saber adoptar l’equilibri a les nostres vides, entre el treball i el lleure, l’ambició i la satisfacció, ens pot portar a un èxit i benestar més global. De vegades, desaccelerar ens pot ajudar a avançar de manera més efectiva. La natura ens ensenya el camí. La naturalesa, encara que pacient, també és resilient. Els boscos devastats per incendis donen lloc a nous ecosistemes, i els paisatges alterats per catàstrofes naturals evolucionen de maneres noves. Cal que nosaltres aprenguem d’aquesta adaptabilitat i resiliència, fins i tot quan ens enfrontem a desafiaments, ens pot ajudar a créixer i promocionar de manera inesperada i gratificant. Tot a la natura està connectat. La pluja que nodreix el terra, el sol que proporciona energia a les plantes i el vent que dispersa les llavors juguen un paper a la complexa xarxa de la vida. En el cas dels humans la nostra interconnexió amb altres i entendre que les nostres accions tenen efectes dòmino pot inspirar una vida més propositiva, harmoniosa i compartida.
Sempre s’ha dit que la natura és sàvia i ens ha dotat de certs mecanismes, instints i impulsos destinats a què sobrevisquem i siguem més feliços. Al capdavall, aquest és l’objectiu últim de tots els éssers humans i tot, absolutament tot allò que duem a terme, té com a fi aconseguir el goig de la vida i la supervivència. Connectar amb la natura significa deixar de banda la creença que som tan importants, gairebé divins i adonar-nos d’una vegada per totes que som humans. Pertanyem, igual que els animals, a aquest món que poc entenem, però que té un ordre natural establert i que és el que és, ens agradi o no. Hem de començar a abraçar la nostra pròpia biologia i la nostra estricta realitat, cosa que ens demana el cos. Abandonar les obligacions autoimposades i començar a gaudir més d’allò que ens apassiona, de la nostra natura i de la natura que ens acull i ens acompanya. Al capdavall, aquesta és l’única vida que viurem i malgastar-la en exigències i obligacions no és el camí per trobar el confort que volem, ans al contrari.
La seducció de la natura rau en la seva gran potència per recordar-nos la nostra fortalesa, però també la nostra feblesa. Quan pensem que som realment indestructibles arriba ella i amb un segon ens demostra que no som res, absolutament efímers. El famós naturalista escocès John Muir sempre deia: “A cada pas per la natura, un rep molt més del que està buscant” i és que abraçar la natura significa sentir-nos plenament integrats en el món que ens acull.