Josep Ballbè i Urrit
De fa vint-i-sis anys, el segon divendres d’octubre –és a dir, fa exactament una setmana– se celebra aquesta diada (“World Egg Day”).
D’aleshores ençà, els aficionats a l’ou de tot el planeta pensen en noves formes creatives per a honorar aquesta font de nutrients. Es tracta que tothom conegui el potencial alimentari d’aquest producte. En un món tan globalitzat, on la riquesa es troba tan mal repartida, sempre és bo fer pinya per a informar la població de tot allò que els pot ajudar a establir àrees de recerca i millora, en aquest sentit.
Amant com soc dels adagis, en citaré alguns que li fan referència: “Qui roba un ou, roba un bou / sense trencar ous, no es fan truites / ous sense sal, ni cauen bé ni fan mal / els dijous, faves amb ous / de l’ou al sou, del sou al bou... i, del bou, a la forca”...
Sense que se’m titlli de ser un somiatruites, crec en la utopia d’assolir un món millor. En tots els aspectes (social, cultural, sanitari, polític, educatiu, ecològic i global). És evident que ens resta molta tasca a fer. Això sí, no cauré en el desànim dels oportunistes que cerquen constantment girar la truita per a treure’n rèdits personals. Conceptes com la solidaritat, el voluntariat o la conjugació dels verbs “repartir” i “redistribuir” mai no formen part dels seus esquemes mentals. Ací, hi tenen molt a dir els nostres dirigents polítics. Massa sovint, emperò, s’ancoren en l’egocentrisme de l’autocontemplació.
Vist des d’una altra perspectiva, recordo horroritzat una expressió grollera del Cholo Simeone, entrenador del club de futbol Atlético de Madrid: “Hay que echarle huevos”. El considero com una mitjania. Un personatge perfectament prescindible. D’ell o semblants no en vull pas prendre la més mínima referència. Els suposats valors que ell vol transmetre es troben molt allunyats dels meus conceptes i esquemes vitals. Tanmateix, la pega rau en la feblesa mental del jovent que es deixa seduir fàcilment per la xerrameca barata de gent com ell, que no aporta pas res. M’importa un rave (o potser un ou?).
La conjuntura després de dos anys de pandèmia requereix rauxa i compromís. Però també seny, estima pel proïsme i criteris altruistes. Per contra, els dirigents polítics, tenint més eines de cara a assolir-ho, ens entabanen amb mots esquerdats i nuls. Davant de tot plegat i com qui crida al mig del desert, advoco per no abaixar la guàrdia.
