Josep Ballbè i Urrit
Heus ací un terme anglès equivalent a “es va despertar”. Sent mínimament analista i crític, però, penso diferent.
Soc dels qui creuen que el despertar s’ha ben estabornit. Una gran majoria del personal està adormit i “amurmat”. Tant els fot vuit com vuitanta. El criteri mai no forma part del seu quefer habitual. Van a toc de xiulet. Es deixen dur per la inèrcia de la gran “massa”. No aspiren a canviar res en positiu. En tot cas, es queixen –“sotto voce”–, però no endeguen cap projecte personal interessant que vulgui millorar l’entorn i el món actual.
Ací, doncs, contraposo dos fets històrics relacionats amb les dates que vivim: avui fa 40 anys de la victòria del PSOE a les eleccions del nostre país... I, el proppassat 11 d’octubre, 60 anys de l’inici del Concili Vaticà II. Dos fets puntuals ben importants –un, polític i, l’altre, socioreligiós– que haurien d’haver sacsejat i “projectat” molt més enllà de la xerrameca barata i buida amb què ens enfarfeguen.
Un tal Felipe González –reconvertit sospitosament envers posicions acomodatícies– va patentar la idea del “canvi pel canvi”. I, de la mà visionària i profètica de l’anomenat “Papa bo” (Joan XXIII), l’Església catòlica es proposava endegar un procés similar: allò que, molt encertadament, alguns analistes van batejar com “l’aggiornamento”.
D’aleshores ençà, “each other” caigueren en el conformisme. Mirant, a hores d’ara, l’evolució de tot plegat, m’aclapara el desencís “d’uns i d’altres”. Sense un sol serrell de pessimisme i cercant una anàlisi fredament objectiva, no arribo a copsar avenços de gruix i calat. Termes com la justícia social, la solidaritat, el repartiment de la riquesa, la immigració, els desplaçats (que no pas refugiats), la plena ocupació o la pau real brillen per la seva absència. Grans fòrums internacionals (en format ONU, UE, G20, G7, FMI i altres “herbes”) han encabit un seguit de personatges tibats egocèntricament que no resolen ben bé res. Això sí, tot i tenir uns perfils de coneixement molt sovint més que justet, se’ls remunera amb xifres escandaloses. El mateix passa –a un nivell inferior– a governs locals, autonòmics o estatals. No arribo a determinar una sola figura que em faci el pes, d’acord amb una decència, integritat, compromís i altruisme contrastat.
Mentrestant, davant del “woke”, advoco per un “stand-up” contundent. Un “to rebel” contra un “statu quo” complaent, astorat i manit. Au va!
