Joan Costa Borràs
Allà dalt, a la dreta, el carrer Maresme, i a l’esquerra, els Grups Santa Margarida. Definitivament, estic sobre el pont “minimalista” de formigó que unia Can Palet amb el Camp del Mono. Ara, és un lloc diàfan i per a totes les edats del parc de Vallparadís.
Llavors, una frontera amb tots els ets i uts, de les que separen de veres, de les de pont inclòs... Hi anava a hores de poca supervisió familiar a fumar d’amagat cigarretes de la marca Rumbo. Apa! Ja ho he dit. Més enllà, era terra ignota. Hi habitaven els de “Campa”.
Triem esquerra, anem enfilant amunt i arribem als Grups de Santa Margarida. També li dèiem el Camp del Mono, per l’antic camp de futbol de La Monumental. M’insisteixen que segurament el nom prové d’un bar pròxim, anomenat així, que disposava d’equip de futbol i camp propi fins al 1957. Vam arribar nosaltres i va canviar tot l’ecosistema, quina tropa!
Aquell microunivers estava format per cognoms com Escanilla, Berenguer, Julià, Barón, Folch, Gregorio, els germans Martínez, Tarrés, Palau, Botifoll, Comes, els de cal Forner, veïnes com la cosina de Manolo Escobar, les germanes de “casa coberta” amb qui em prestava a jugar a metges sota el braser, la Manoli del Pepe i companyia, els matalassers... i tants altres que em deixo, especialment de l’altre corraló. Tres mencions imprescindibles: Cal Gallego, altrament dit Bar Astoria, Ca la Margarida i el “retratista”, en realitat, policia municipal. Molts d’ells, treballadors del ram de l’aigua i amb hort proper. Fins no fa gaire, encara podies veure penjats tomàquets, pebrots i alls a les eixides de les plantes baixes. Migrants quasi tots. Uns de la Catalunya interior, altres d’arreu de les Espanyes. Al Bar Astoria es prenia el millor cafè de Terrassa i quan “el gallego” torrava el gra, a tocar del torrent, perfumava tots els pisos amb una olor que agrairia recordar ara quan prenc un cafè. Tots el gaudíem i només en veu baixa algú s’atrevia a esmentar la paraula “estraperlo”. A cal Botifoll hi havia una de les primeres TV del barri. Hi anàvem els dissabtes a veure “Sesión de tarde”. No recordo si per 10 cèntims, dos rals o una pesseta. El matalasser, de tant en tant, estenia muntanyes de borra al corraló sobre un gran drap i començava el repicar de dos pals, flexibles i llargs, amb un ritme elaborat i sincopat, mentrestant, entremig dels dos pals, esponjava la borra fent-la saltar pels aires. La canalla ens quedàvem embadalits veient l’escena. Qui més qui menys, per aquells corralons, va aprendre a anar amb patins i a jugar a tota mena de jocs. Al pati, fins i tot, s’hi havien organitzat campionats de tennis amb mesures reglamentàries. No cal dir que el joc per excel·lència dels nens mai va canviar: el futbol.
De fet, aquests jocs a vegades no s’acabaven bé. De tant en tant, no mesuràvem bé la força amb què llençàvem la pilota i es trencava algun vidre o algú s’emocionava massa i per un cridar seu, una mesura auditiva sempre subjectiva, ens queia una galleda d’aigua a sobre. Sempre hi havia el dia que algú acabava jugant amb el que era més perillós, a ulls dels adults, però excitant alhora, com tirar fletxes fetes de “baranilles” de paraigua, amb resultats ben galdosos, és cert. Però com que teníem tantes coses prohibides, arribava el dia que tiràvem pel dret. Potser és que, en general, els nostres adults no s’explicaven gaire. Almenys, a casa meva, tot passava per una frase maleïda dita a la primera de canvi: “Ja ho entendràs quan et facis gran!”. Tots els ingredients per fer salat. El que em resulta estrany és no recordar cap bronca, ni cap mantra familiar, per evitar que participéssim en aquelles guerres campals, mai millor dit, entre els de “Campa” i els del Camp del Mono.
La cara: aquells pisos van esdevenir tot un ecosistema de convivència, en general, prou constructiu per la societat que ens rodejava, del qual molts ens sentim orgullosos, encara que pares i mares prou feina tenien a treballar i treballar per posar-nos un plat a taula, vestir-nos i intentar pagar-nos una bona educació. La creu: tot succeïa dins un model de valors rancis, carregats d’ignorància i de prejudicis, pensats pel consum de les classes baixes i basats en una barreja de Torres i Bages, de franquisme sociològic, de “L’Auca del senyor Esteve” i d’un model d’obrer: obedient, agraït i abnegat, al marge de com fos tractat. Només apareixia una dosi de modernitat quan, per alguna circumstància, es mantenia viu un cert relat republicà o algú vivia experiències a països on, fins i tot, les banderes vermelles i la falç i el martell eren respectades. A vegades, algun membre de la família transmetia relats d’un passat que sí que havia sigut millor. O, directament, ens instruïa en l’art d’escoltar, fluixet, emissions de “La Pirinaica” o la BBC de Londres. Per la mort del dictador, em diuen, que alguns veïns van seguir una consigna que jo desconeixia: tirar taps de xampany pels corralons.
Sigui com sigui, mentre la vida fluïa, el “retratista” semblava especialment interessat a detectar tot el que podia esdevenir inconvenient per al règim. Una vegada, ja gran, el 1977, se’m va ocórrer comprar paper d’embalar d’un groc trist, però suficient, i, amb esprais vermells, pintar-hi les quatre barres, oferint les senyeres resultants per tot el veïnat. Les vam fabricar al balcó de casa, a la vista d’un veïnat expectant.
D’entrada només érem tres: el Quim Berenguer, el Josep Barón i un servidor. A ritme de La Trinca i de la Santa Espina, els Barón van posar-hi música. En acabar n’érem molts més. Va ser, com sempre, una festa col·lectiva. De fet, pràcticament tot el veïnat va posar la senyera al balcó, amb una barreja de folklorisme, ganes de llibertat i certa consciència nacional. Feia patxoca mirar el pati. Era onze de setembre i a la tarda s’havia convocat la gran manifestació del milió de persones al passeig de Gràcia. Unes 200 persones mal comptades, convocades pel PSAN (provisional) i el POR, vam encarar la mani, contra direcció, cap a la Model, per l’alliberament dels presos polítics. Amb els anys, penso: i si teníem raó?
El “retratista”, desencaixat per l’espectacle de senyeres als balcons, em va dir de tot, donant per fet que tot allò duraria quatre dies. Un temps s’acabava i en començava un altre, amb més esperança que coneixement i control sobre el que estava passant. Almenys pel que fa a “naltros”, al sud del parc de Vallparadís.
