Llegeixo amb emoció que ja s’ha fet la primera verema de la varietat de raïm Terrassenc a la finca de Can Font de Gaià. La recuperació d’aquesta varietat ens transporta a la Terrassa agrícola i a la seva tradició vinícola. És una bona notícia.
Tenia notícia de la varietat del Terrassenc arran d’haver trobat a la biblioteca de Ciències Socials de la Universitat Autònoma el volum de R. Roig Armengol, del 1890. Es tracta de la “Memòria del Mapa Vinícola de la Província de Barcelona”, extensíssima i ben documentada, amb traducció al castellà i el francès. Així, sabem que el 1988 a la província de Barcelona hi havia 900.457 habitants, 111.244 dels quals vivien de l’agricultura -un 12,3%-, i només 70.645 de la indústria. D’altra banda, hi havia 3,147 empleats públics i 987 metges. Els 12.023 estrangers -un 1,3%- eren la meitat francesos i uns 2 000 italians. I del total de la superfície de la província, 769.050 hectàrees, la vinya n’ocupava 131.619, i produïa 2.136.137 hectolitres de vi.
Més concretament, al partit judicial de Terrassa hi havia una població total de 30.176 habitants, 5.150 dels quals es dedicaven a l’agricultura. És a dir, un 17%. Uns pagesos que treballaven 11.981 hectàrees de vinya i que aquell any n’havien obtingut 230,900 hectolitres. Per cert, a la província, el 52% d’aquest vi es va exportar per 34.521.335 pessetes.
Roig i Armengol també esmenta les varietats, entre les quals el Terrassenc, que es considera especialment resistent al fred. I encara fa la llista de viticultors i vinicultors de cada partit judicial, ordenats per municipi. No m’allargo a donar dades, però ja es veu la magnitud dels canvis, 140 anys després, entre aquella Terrassa, i aquell país, lligat estretament a la terra, i l’actual, lligat a la màquina i sobretot a la xarxa.
La informació sobre aquesta recuperació de la varietat de raïm que pràcticament s’havia perdut, el Terrassenc, diu que de moment se n’han collit uns 1.000 quilos i se’n preveuen 700 ampolles, que encara no es comercialitzaran. És a dir, els aproximadament 500 litres de vi dels 1.000 quilos veremats no arribaran ni al 0,004% del que s’havia arribat a collir. Però és un bon principi que esperem que algun dia la ciutat pugui celebrar amb un gran brindis popular.
Com que ara som tan postindustrials, les referències per poder-nos reconèixer com a comunitat amb continuïtat amb el passat sempre solen anar vinculades al patrimoni arquitectònic. Les Esglésies de Sant Pere, la Masia Freixa i el vapor Aymerich i Amat. També tenim el patrimoni -per cert, potser massa reinterpretat- que ens aporta la cultura popular. Jo hi comptaria, espècies invasores a part, amb tot el patrimoni ornitològic que, amb regularitat, s’ha fet present als nostres parcs. I, no cal dir-ho, tenim el paisatge del que només podem dir que som uns grans afortunats.
Per sort, darrerament, també hi estem incorporant el patrimoni agrícola i gastronòmic. Varietats de cereals, de llegums, d’olis o de plats tradicionals que tenim la sort que entre els principals ambaixadors podem comptar amb el nostre reconegut cuiner i gran persona Artur Martínez. Amb aquest patrimoni agrícola ja comencem a tenir el panorama complet d’allò que havíem estat.
De la vinya de Can Font de Gaià al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica, passant pel parc de Vallparadís, i de la Seu d’Ègara a la taula de l’Artur, podem arribar a tenir una mirada ben completa del que hem estat i del que som. Ara només ens caldria tenir una representació clara del que voldríem ser, per afegir-ho al final de la passejada.