Permeteu-me que m’adreci avui especialment als pastors de l’Església, a mi mateix com a bisbe, als preveres i als diaques. Perquè necessitem de vegades actualitzar la consciència del que som, de la nostra pròpia identitat.
Quan Jesús va enviar els seus apòstols a predicar la Bona Nova, es van dispersar per tot el món i van anar predicant i creant i fundant comunitats, esglésies, i hi van deixar uns representants seus, un successor seu com a bisbe, amb uns ancians i uns diaques com a col·laboradors seus. Així ho veiem en els Fets dels Apòstols i a les cartes de sant Pau. Aquest és l’origen de les esglésies locals o particulars unides entre si amb els vincles de la fe i de la caritat i formant així l’església universal.
Però quina és l’essència i quins són els trets característics d’aquests successors dels apòstols i dels seus col·laboradors que ja des dels primers moments de l’església trobem com a responsables de les comunitats cristianes? Podríem resumir-ho en tres idees: consagració, comunió i missió. La imposició de les mans ens ha consagrat units a Jesucrist el Bon Pastor, i d’aquí en deriva la comunió que ens uneix amb ell i entre nosaltres i la missió que és continuació de la de Jesucrist en venir al món, i que compartim també entre nosaltres.
En aquest sentit, la missió dels bisbes, dels preveres i dels diaques és la mateixa que la dels apòstols, i la d’ells va ser participar de la mateixa missió de Crist, com ell mateix els va dir després de ressuscitar: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també us envio jo a vosaltres” (Jn. 20, 21). I dies després, abans de pujar al cel els va dir: “He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat” (Mt. 28,19-20).
Per això es pot dir en resum que la identitat i la missió dels bisbes, dels preveres i dels diaques és que són imatge i presència de Jesús Bon Pastor enmig del món. Això és el que som, aquesta és la nostra identitat pròpia, de manera que qui ens miri hi vegi la imatge de Jesús Bon Pastor, que dona la vida per les seves ovelles.
I, en segon lloc, la seva és una missió de servei, som servidors no amos, perquè també el mateix Jesús, quan un dia els apòstols discutien entre ells perquè volien els primers llocs, ell els va cridar i els va dir: “Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l’Home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per a tothom” (Mt. 20, 25-28).
Només així podem entendre què és un bisbe, que literalment significa supervisor, què són els preveres, que significa ancians, i què són els diaques, que vol dir servidors. Certament, no és fàcil això en el món actual i només es pot entendre en la mesura que tenim la mirada i el cor posats en Jesús present en l’Església, no com un grup o associació, sinó no com a veritable família de Déu en la qual cada un tenim un paper, una missió, i tots som necessaris com passa també en la família humana. I com a família ens necessitem també els uns als altres, necessitem viure i experimentar la fraternitat ministerial entre nosaltres, i necessitem també experimentar l’ajut, la col·laboració, la pregària i l’afecte dels fidels.
Ser presència de Jesús que és el Bon Pastor i Servidor, aquesta és la identitat del ministre de l’Església, aquesta és la vocació a la qual hem estat cridats, i aquesta és la petició que li hem de presentar tots, que cridi i ens envií més servidors seus, consagrats a ser presència seva. Com diu també Jesús: “La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que hi enviï més segadors” (Lc. 10, 2). Perquè els necessitem.