Hem confós viure amb accelerar. Ens aixequem amb el pols de les notificacions, correm darrere d’objectius que oblidem l’endemà, i acabem exhausts creient que això és “normal”. Però no ho és.
Des de la neurociència sabem que el cervell humà no va ser dissenyat per sobreviure en aquest remolí d’estímuls, competència i urgència permanent. I, no obstant això, aquí som: esprement-lo com si fos una màquina que mai no es desgasta.
La veritat és que ho estem trencant. L’estrès crònic, l’ansietat i la depressió no són simples problemes emocionals: són senyals biològics d’un sistema nerviós en col·lapse. El cortisol es dispara, l’amígdala es manté alerta i l’escorça prefrontal —aquesta part del cervell que ens fa racionals, empàtics i creatius— s’apaga. És com si cada dia desconnectéssim una mica més la nostra humanitat en nom de l’eficiència.
Ens hem inventat una vida contra natura. El cervell va evolucionar per cooperar, descansar, sentir plaer en els vincles i en la creació lenta. Però nosaltres ho alimentem a base de dopamina instantània: “likes”, metes, èxits fugaços, consum ràpid. El sobreestimulem fins a buidar-lo. I després ens preguntem per què res no ens omple.
La ciència és clara: el benestar no es construeix amb pics d’eufòria, sinó amb l’equilibri de la neuroquímica. Amb serotonina, oxitocina i endorfines que s’activen en els moments de calma, el contacte humà i el sentit de les coses. Però preferim el vertigen del rendiment a la serenitat del sentit. Volem resultats, no pas processos. I així, el cervell, que necessita pauses per pensar, es veu obligat a viure en mode supervivència.
No es tracta de renunciar a l’ambició, sinó recordar que sense salut mental no hi ha futur. Cap èxit no compensa una ment cremada ni un cos en alerta permanent. Hem fet del cansament una medalla i de la desconnexió un estil de vida. És hora que algú ho digui sense embuts: això no és sostenible.
El benestar no és un luxe per a privilegiats; és un requisit biològic. El descans no és mandra, és reparació neuronal. El silenci no és pèrdua de temps, és oxigen per al cervell. I si continuem ignorant aquestes veritats elementals, no necessitarem una altra crisi econòmica, una pandèmia o l’enèsima guerra per col·lapsar: n’hi haurà prou amb la nostra pròpia desconnexió interna. El seny, avui, és un acte de rebel·lia. Abaixar el ritme, cuidar els vincles, escoltar el cos, dir “prou” a la productivitat sense ànima. No és misticisme ni cap moda: és neurociència bàsica.
Perquè si alguna cosa és clara és que el cervell no va ser fet per a aquesta vida. I potser la veritable evolució consistirà, per fi, a deixar de trair-ho.