Sovint expliquem que al govern de la nostra ciutat li falta lideratge i ambició, i que és massa conformista.
Un bon exemple d’això és el resultat de la reunió bilateral entre l’Ajuntament i la Generalitat de fa pocs dies, després de la qual el govern municipal ha sortit a explicar acords, compromisos i projectes com si s’hagués produït un punt d’inflexió. Com si aquesta trobada hagués obert una nova etapa per a la ciutat. Però quan s’analitza amb una mica de rigor què s’ha anunciat i, sobretot, d’on ve tot plegat, la pregunta és inevitable: això i prou?
Perquè la realitat és que la pràctica totalitat dels projectes presentats no són nous. No neixen d’aquesta reunió ni responen a cap impuls recent del govern municipal. Són actuacions que ja estaven iniciades, anunciades i planificades quan el govern del país estava en mans d’ERC, amb una mirada clara de reforçar els serveis públics i el paper de Terrassa com a gran ciutat.
El que estem veient aquests dies és una Generalitat governada pel PSC i un Ajuntament en mans de TxT i Junts presentant com a grans novetats projectes que ja venien de lluny. Projectes que ja havien estat treballats, pressupostats i anunciats, i que ara es volen vendre com si fossin fruit d’un nou lideratge institucional.
Un exemple clar és el de la comissaria mixta a la Rambla, a l’edifici dels antics jutjats. Una infraestructura necessària, llargament reivindicada i positiva per a la ciutat. Però no apareix ara per generació espontània ni gràcies a una reunió bilateral concreta. És un projecte que ja estava en marxa, amb planificació i compromís polític previ. Convertir-lo avui en un anunci estrella no és liderar, és reaprofitar.
El mateix passa amb la salut. L’anunci de nous centres d’atenció primària a Terrassa és una bona notícia, sens dubte. Però també aquí cal ser honestos. Aquests equipaments responen a una planificació sanitària iniciada amb el conseller Balcells, que reconeixia el dèficit històric d’inversions a la ciutat i la necessitat d’ampliar i reforçar l’atenció primària i que ho va plasmar al Pacte de Salut amb Terrassa. O amb l’habitatge, en què el gran impuls que es farà en la construcció d’habitatge públic i assequible arriba de la mà de la Generalitat, gràcies a un Pla d’Habitatge ambiciós del govern republicà. Ni l’un ni l’altre no són fruit d’una empenta sobtada ni d’un canvi de rumb recent, sinó de polítiques públiques pensades abans i amb ambició de país.
I aquí és on apareix el problema de fons. Quan el govern municipal i la Generalitat es limiten a anunciar com a nous projectes allò que ja estava previst fer, el que queda en evidència és que viuen instal·lats en la comoditat d’anar fent i que no hi ha un lideratge real per exigir-nos més ni per plantejar-nos nous reptes. Un senyal més de no tenir un projecte clar de ciutat. Terrassa avança, sí. Però per inèrcia. Avança perquè hi ha hagut decisions preses abans, perquè hi ha hagut governs que han cregut en les ciutats mitjanes i en la necessitat de reforçar serveis públics, equipaments i infraestructures. Que es refermi el compromís amb allò ja acordat ens agrada. És millor que res. Però no veiem un govern municipal disposat a fer un pas més enllà i a liderar amb ambició el futur de la ciutat. TxT i Junts semblen còmodes en aquest paper. Gestionar el que ja està decidit, celebrar el que ja estava encarrilat i evitar qualsevol tensió política que impliqui exigir més recursos o més velocitat. Però Terrassa no es pot permetre aquesta manca d’ambició. No pot resignar-se a viure bé del que ja ve donat. Perquè, per inèrcia, una bicicleta continua endavant una estona quan ningú la pedaleja, però al final acaba caient. I, en un context tan complex, amb una pèrdua de pes industrial important mentre les famílies fan autèntics malabarismes i renúncies per arribar a final de mes, Terrassa no ens podem permetre ni un segon d’inèrcia. Ni tan sols la temptació de deixar-nos portar. I, encara menys, quan tenim el potencial per encapçalar la cursa.
Governar no és només administrar el present. Governar és construir futur. És tenir clar cap on ha d’anar la ciutat i atrevir-se a dir-ho. És apostar per una Terrassa moderna, industrial, cultural i amb capacitat de lideratge. I això no s’aconsegueix amb anuncis reciclats ni amb una política basada en el mínim esforç. La diagnosi és aquesta cultura del conformisme, aquesta política de baixa intensitat que confon gestió amb absència de projecte. I la resposta només pot ser una altra manera de fer. Amb impuls, amb valentia i amb confiança en la gent. Donant poder a la ciutadania perquè decideixi si vol continuar instal·lada en el qui dia passa, any empeny o si vol una ciutat que s’atreveixi a prémer l’accelerador. Al final, tot es redueix a una tria molt senzilla: anar fent o anar de debò. Aplaudir anuncis que ja estaven en marxa o construir un projecte ambiciós de ciutat. Conformar-nos amb això i prou o fer el pas endavant que Terrassa fa massa temps que necessita. Un pas que comença a ser urgent o la Terrassa tranquil·la i on es viu bé se’ns anirà desfent com un terròs de sucre.