L’ONU va condemnar durament el règim de Francisco Franco el 12 de desembre del 1946 mitjançant la Resolució 39, i el va qualificar “feixista”. El novembre del 1947, els EUA van canviar la seva estratègia i es van oposar a una nova condemna del règim de Franco. El 4 de novembre del 1950, l’Assemblea General de l’ONU va revocar, gràcies a la influència nord-americana i l’abstenció francobritànica, la resolució de condemna del règim franquista de l’any 1946.
El 1950, a Espanya ja s’havia dut a terme gran part del genocidi del poble espanyol amb més de 150.000 assassinats amagats en més de 6.000 fosses comunes. Res importava als defensors del món democràtic les conseqüències del feixisme present a Espanya. Calia eliminar la influència “comunista” a l’Europa de postguerra. Continuaven els judicis militars sumaríssims amb penes de mort i condemnes perpètues.
A partir del 1948, els acords comercials i financers amb França, el Regne Unit i els EUA van ser el salconduit de l’Europa “lliure” per reconèixer l’assassí genocida de Franco. El 26 de setembre del 1953, els EUA i el govern de Franco van signar els Pactes de Madrid. Van permetre la instal·lació de bases estatunidenques a canvi d’ajuda econòmica i militar, i van posar fi a l’aïllament internacional del règim franquista. Mentre tot un poble pobre i famolenc sobrevivia en les pitjors condicions que li van imposar els feixistes de Franco. A canvi, els EUA importaven llet en pols i s’instal·laven en el nostre territori.
Aquest nou “estatus” va ser l’avantsala per ocupar els EUA sòl espanyol a Rota, Torrejón, Morón i Saragossa, quatre bases militars que van funcionar com a suport logístic a l’exèrcit nord-americà en el seu programa d’extermini a Corea, Vietnam, l’Afganistan, l’Iraq, Iemen, Síria, Líbia, Somàlia, Líban, Laos, Congo, Indonèsia, Cambodja, República Dominicana, Kuwait, Bòsnia, Kenya, Tanzània, Uganda. Després del 1948, el trànsit de mercaderies de guerra continua fins avui. Va arribar la Transició, i igual que ens van imposar la monarquia, la bandera rojigualda, i el silenci sobre el genocidi, ens empassem les bases militars. El 25 de febrer del 1981 (l’endemà passat del 23F), prèvia la dimissió d’Adolfo Suárez, es va procedir a la investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo com a president del Govern, i es va fer públic que Espanya sol·licitava la incorporació a l’OTAN, que va ser efectiva el 10 de desembre del 1981.
Felipe González, líder del PSOE i candidat a president durant les eleccions generals del 1982, conscient del sentir antiatlantista del poble espanyol, llança la consigna d’“OTAN, d’entrada no”, l’engany fraudulent s’havia posat en marxa, li va servir per aconseguir 202 diputats, la qual cosa li donava la majoria absoluta. Quatre anys després, convocava el referèndum amb una campanya atroç basada en “Vota SÍ, en interès d’Espanya”. Ens va enganyar amb la “pastanaga” de l’entrada a la Unió Europea. En aquell moment, hi havia sis països que eren membres de la UE i no pertanyien a l’OTAN –Àustria, Irlanda, Malta, Xipre, Suècia i Finlàndia–, Espanya havia de formar part d’un bloc militarista a canvi de rebre els beneficis econòmics del Mercat Comú. El 12 de març del 1986, el 59,4% dels espanyols van anar a votar, i el 56,85% va dir sí a l’OTAN, és a dir, amb el vot favorable de 12.913.480 espanyols d’un total de 38,5 milions, la qual cosa suposa un 33,54% de vots favorables. A Espanya es van gastar, entre 1986 i 2025, uns 420.000 milions en defensa, mentre el 25% de la població estava i està en situació d’emergència social.
El capitalisme està en una crisi estructural com a sistema econòmic dominant que el porta a provocar guerres permanentment, dirigides pels feixistes més sagnants de la humanitat. Donald Trump i Benjamin Netanyahu s’han convertit en els directors del destí de la resta de la humanitat, des de la seva marxa criminal del 7 d’octubre del 2023, per exterminar gran part del poble palestí. Els supervivents es troben en situació desesperant, desplaçats i sense recursos de cap mena, malvivint sota lones enfangades i amb l’aigua de les pluges inundant el seu espai vital, sense aliments, i sense assistència sanitària. El món els ha destinat a llanguir lentament incrementant el seu sofriment, mentre esperen una mort segura. Mentrestant, a Occident, els mitjans de comunicació han silenciat aquesta realitat.
L’imperialisme ianqui, al costat del sionisme jueu, continuen desenvolupant el seu pla de domini global amb la destrucció de l’Iran i Líban, seguit de Cuba, el Iemen, i qualsevol poble que intenti parar aquests assassins racistes, aquest és el projecte per a la humanitat.
A Espanya, Pedro Sánchez, amb l’habilitat que el caracteritza, de camaleó pragmàtic que sap moure’s com peix a l’aigua, apareix en escena amb un “No a la guerra”, però envia una flotilla de l’armada espanyola a Xipre, la fragata Cristóbal Colón i Blas d’Otero i el vaixell d’aprovisionament a Cantàbria, que formen part del grup europeu capitanejat pel portaavions francès Charles de Gol per defensar la base militar britànica de Xipre. La Gran Bretanya no forma part de la UE, llavor què fa allà? D’altra banda, la fragata Blas d’Otero de l’armada espanyola ha participat en unes maniobres en l’Atlàntic Nord al costat del portaavions George Bush dels EUA. I què fan les bases de Rota i Morón? Té uns 8.000 soldats ianquis. A Rota, hi ha els destructors Roosevelt, Bulkeley i Paul Ignatius carregats amb míssils Tomahawk destinats a la defensa d’Israel i participen en l’operativa militar de defensa dels EUA. Des de les bases espanyoles es proveeixen els avions que ataquen l’Iran des d’altres bases d’Alemanya, Itàlia, i les Açores. Per tant, només cal acceptar un: “OTAN no, bases fora”.
És urgent la sortida d’Espanya del bloc militar atlantista, s’ha de convocar un referèndum sobre les bases ianquis i sobre l’OTAN, no podem ser còmplices més temps de les guerres provocades per l’imperialisme/sionisme. Des del 1945, han provocat més de 130 conflictes armats a tot el món.
Després del poc impacte global generat pel genocidi de Gaza, l’acte terrorista contra Veneçuela amb el segrest de Maduro i el robatori de petroli, els atacs a l’Iran i Líban, i la claudicació d’Europa als interessos ianquis, s’ha convertit en el salconduit per a Donald Trump en la seva tasca de domini del mercat mundial del petroli, del gas, i altres matèries estratègiques per al lideratge tecnològic, alhora que consolida el feixisme a Europa i els EUA, i transforma el comportament majoritari de la societat civil, que va perdent lentament la seva identificació amb els valors humans davant dels altres i el porta a ser espectadors passius que observen la violència com una cosa natural de les seves vides.
La misèria està garantida a mitjà termini, i es redueix dràsticament el percentatge de benestar i s’amplia l’emergència social del Primer Món. Ja tenim necessitats que no s’estan solucionant, com és el cas de l’habitatge, l’atenció sanitària, l’ajuda a la dependència. L’increment de l’esperança de vida serà un factor negatiu per les condicions regressives en què estaran moltes persones.
Ja hi ha conseqüències econòmiques amb l’increment del gasoil un 12,5% que afecta directament el transport de mercaderies i de viatgers, la producció agrícola, i el transport urbà. L’electricitat s’incrementa un 59,5% i el gas, un 55%. Aquests increments repercuteixen en el cistell de la compra i en la indústria en general, l’empobriment general està garantit.
La humanitat afronta dos factors globals que atempten contra la mateixa existència humana. Un és aquest procés bèl·lic de l’imperialisme/sionisme. I un altre és el canvi climàtic. És l’hora d’apagar la televisió i pensar per un mateix què podem fer per deixar constància del nostre descontentament davant d’aquesta desraó provocada per aquesta crisi de l’imperialisme per la revolució de la vida.
És l’hora de recuperar la dignitat com a ésser humà i com a poble. És l’hora de replantejar-se si estem actuant realment en defensa dels nostres interessos individuals i col·lectius. Hem d’estendre la reflexió del perill en què ens han col·locat, ens hi va la vida.