Cada any, quan arriba el 8 de març, hi ha qui es pregunta si encara cal sortir al carrer. Si després de tants avenços legislatius i canvis socials, continuar manifestant-se té sentit. La resposta és clara: sí.
El Dia Internacional de les Dones, reconegut oficialment per Nacions Unides l’any 1975, no és només una data commemorativa, és una jornada de reivindicació i de lluita que manté tota la seva vigència.
És cert que s’han fet passos importants en matèria d’igualtat. Les dones han conquerit drets fonamentals al llarg del segle XX i XXI, des del dret a vot fins a una presència més elevada en l’educació superior i en el mercat laboral. Però la igualtat formal no sempre es tradueix en igualtat real. La bretxa salarial persisteix, la precarització afecta especialment els sectors feminitzats i la presència de dones en espais de poder continua sent desigual. Manifestar-se el 8 de març és recordar que la feina no està acabada. A més, la violència masclista continua sent una realitat dolorosa. Les xifres d’agressions i feminicidis evidencien que no es tracta de casos aïllats, sinó d’un problema estructural. Sortir al carrer és una manera de denunciar aquesta situació i d’expressar suport a les víctimes. És afirmar, col·lectivament, que la societat no tolera cap forma de violència contra les dones.
També cal tenir present que cap dret s’ha aconseguit sense mobilització. La història del moviment feminista demostra que els avenços han estat fruit de la pressió social sostinguda. Els drets no són immutables; poden ampliar-se, però també poden retrocedir, com ja va dir Simone de Beauvoir. En un context polític en què emergeixen discursos que qüestionen conquestes ja assolides, la presència al carrer esdevé una eina de defensa i justícia democràtica.
El 8 de març té, a més, una dimensió global. Mentre en alguns països el debat gira al voltant de la conciliació o la corresponsabilitat, en d’altres les dones encara lluiten per drets bàsics com l’educació o la llibertat de moviment. La mobilització internacional crea xarxes de suport i visibilitza realitats diverses sota una mateixa reivindicació: la igualtat efectiva.
Però el 8M no és només denúncia. També és reconeixement. És fer valdre les generacions que han obert camí, les aliances teixides i la força col·lectiva que ha impulsat canvis socials profunds. És un espai de trobada on es comparteixen experiències i s’imaginen futurs més justos per continuar lluitant contra el capitalisme i el patriarcat.
Manifestar-se el 8 de març és exercir un dret democràtic i assumir una responsabilitat col·lectiva. La igualtat no és un punt d’arribada tancat, sinó un procés en construcció constant. Mentre hi hagi desigualtats, violències o discriminacions, sortir al carrer continuarà sent necessari. No per inèrcia, sinó per convicció. Perquè cada 8 de març ens recorda que els drets es conquereixen, es defensen i es renoven. I que la força de la societat mobilitzada continua sent una de les eines més potents per transformar la realitat. Mentre la igualtat no sigui plena i efectiva, omplir els carrers cada 8 de març no és una opció, sinó una necessitat democràtica i un acte irrenunciable de justícia.