Ara ja no es fa servir aquesta expressió, però era ben vigent als anys trenta del segle passat, tan vigent que Josep Maria de Sagarra li va dedicar un article memorable a “Mirador”. Què és, o què era, però, “el violí d’Ingres”?
Ingres, el gran pintor neoclàssic francès, sentia una gran passió per la música i, concretament, per tocar el violí. Sentia tanta passió per la música que gairebé hi dedicava tant temps com a la seva professió de pintor. I, diuen les cròniques, ho feia tan bé que els músics professionals no tenien cap inconvenient a tocar amb ell.
Sagarra és un gran defensor del “violí d’Ingres” perquè diu que és allò que ens distingeix del col·lectiu, allò que ens fa únics enmig de la massa, més que la nostra professió o els nostres orígens. Sagarra arriba a qualificar el “violí d’Ingres” com “la sal de la humanitat ... que tots portem amagats al fons del cor”. I en posa alguns exemples que no em puc estar de reproduir: “Hi ha botxins que es dediquen a col·leccionar estampetes de la primera comunió. Sacerdots apassionadíssims pel joc de botxes. Cirurgians famosos que només somien llevar-se a les cinc del matí i anar a pescar amb canya. Prostitutes que senten un autèntic menyspreu per llur professió i només les commou l’arquitectura romànica. Criminals d’ofici que només són feliços amb un brot de fonoll entre les dents. Caixers honorables que treballen tot l’any per poder agafar una merla imponent la diada de Sant Josep, d’amagat de la família, en una taverna inconfessable i en companyia de quatre toreros aficionats”.
Veient la felicitació de Nadal a Instagram del nostre alcalde no he pogut deixar de pensar en l’article de Sagarra
Veient la felicitació de Nadal a Instagram del nostre alcalde no he pogut deixar de pensar en l’article de Sagarra. El nostre alcalde també té un “violí d’Ingres” que en el seu cas, i tautològicament, és també un violí tot i que pels sons que en treu semblaria més que el que arrepenja entre el coll i l’espatlla fos un gat en zel que no pas un violí. Ignoro, perquè no freqüentem els mateixos ambients, si fins ara el violí per a l’alcalde era una passió secreta o pública, però, si era secreta, ho hauria hagut de continuar sent perquè un alcalde tocant el violí a Instagram per felicitar oficialment les festes, acompanyat per una coneguda cantant, és la imatge viva del populisme, especialment si el toca amb l’habilitat d’aquell que té les orelles a cal ferrer.
Ara, del vídeo en qüestió, és d’elogiar la professionalitat de la Nina, que canta al so d’aquell violí grinyolaire sense que ni una pestanya delati la seva angúnia, si és que la tenia. De fet, allà a l’Acadèmia que dirigia deu haver vist casos molt pitjors, tot i que gravar un vídeo amb un alcalde fent veure que toca el violí no deu ser un cas menor, ni d’aquells que et reconcilien amb la política. Sobre el fet d’haver triat com a cançó “El noi de la mare” m’abstindré de fer cap comentari perquè la broma es fa sola. Aquestes situacions sempre em susciten la mateixa pregunta: quin ego has de tenir per gravar un vídeo com aquest i, sobretot, quins col·laboradors tens que no n’hi hagi cap que sigui capaç de dir-te “alcalde, potser que no ho apretem tant!”. Segons m’expliquen els qui han format part de la cort celestial de Can Ballart i han tingut la sort o la lucidesa de sortir-ne, allò funciona amb molta dosi de rampell i a cops d’ocurrència, una mica com la cort de la reina “d’Alicia en terra de meravelles”, en què la capriciosa reina feia tallar el cap dels seus súbdits per les raons més arbitràries i inconsubstancials. En aquest context, és normal que ningú del seu entorn li hagi volgut fer veure la subtil línia que divideix el sublim del ridícul.