Un estudiant de grau acabat d’arribar a la Universitat, després del calvari de les PAU per aconseguir una nota que li permeti l’accés a la carrera desitjada.
Matriculat en múltiples assignatures per quadrimestre i enfrontant-se als exàmens finals. Un estudiant de màster havent de redactar una tesi final de cent pàgines amb un termini de lliurament imminent. Un professor havent de corregir centenars de treballs per grup dins d’un compromís d’avaluació continuada.
Imaginem que totes aquestes tasques poden ser realitzades, o si més no radicalment facilitades, per l’ús d’una eina que no només és efectiva, sinó que a més és gratuïta. Aquesta eina és, avui dia, la intel·ligència artificial (IA). Quines possibilitats hi ha que aquestes persones recorrin a la IA en totes aquestes situacions? Quines possibilitats hi ha que aquestes eines s’utilitzin malament? O fins i tot, què vol dir que s’utilitzin malament?
Benvinguts a la tempesta perfecta que ha caigut sobre la nostra societat en els últims tres anys; a l’autèntic tsunami que amenaça d’emportar-se per davant la docència tal com la coneixem i, en particular, l’ensenyament universitari.
Fa trenta anys que treballo en l’àrea de la IA i les seves aplicacions, especialment en l’àmbit de la biomedicina. Tot i ser una àrea de recerca de frontera, i malgrat ser conscient de les múltiples possibilitats de la seva aplicació, mai hauria dit que ens trobaríem, pràcticament de cop, en la situació actual. I no és que hagin faltat senyals pel camí. Fa vint anys, la IA va començar a accelerar via el nou paradigma del Deep Learning, sovint de la mà del concepte de Big Data, amb el qual els mitjans de comunicació ens van bombardejar sense treva.
I fa poc més de tres anys, la IA va començar a parlar amb nosaltres. Va arribar ChatGPT i tots els seus competidors. I ja res va ser igual. La IA va passar a identificar-se socialment amb aquests models, deixant dècades prèvies de treball en la foscor. Els estudiants es van llançar de cap a fer servir els xatbots i els professors ens vam trobar, de la nit al dia, havent de canviar la docència de dalt a baix: esdevingué impossible l’avaluació via assajos escrits o tasques no presencials, perquè totes arribaven fetes per la IA; ens vam trobar que la IA resol als alumnes problemes de matemàtiques o de programació informàtica en un sospir. Estudiants que arriben des de secundària a la universitat ben avesats a totes les maneres d’evitar aprendre a resoldre una tasca o un problema, atès que la IA ja ho fa per ells.
Mirem-ho des del punt de vista de Cory Doctorow, un escriptor de ciència-ficció i polemista tecnològic que, fa tot just un mes, publicava un article al diari britànic The Guardian on argumentava sobre la previsible explosió de la bombolla econòmica de la IA. Aquest és un punt clau que no hem de perdre de vista: aquesta IA de la qual parlem avui és fonamentalment un producte industrial, que requereix mitjans d’escala industrial i que és absolutament insostenible des del punt de vista ecològic. Com a producte industrial, està orientat exclusivament a generar benefici econòmic a les empreses que el desenvolupen. Qualsevol benefici social serà, en el millor dels casos, un efecte secundari, mentre que el perjudici social no serà assumit per aquestes empreses, que simplement argumentaran la inevitabilitat de l’avenç tecnològic. Doctorow utilitza una metàfora interessant: parla de centaures per explicar l’ús de la IA. Un centaure ideal tindria un cap humà controlant el cos de cavall que seria la IA, on aquest cos ajudaria l’humà a arribar més lluny: la IA amplificaria les capacitats de l’humà.
No obstant això, el benefici empresarial arribarà via el centaure invers: una IA dirigint l’humà, que queda reduït al rol de cavall de càrrega; el repartidor que condueix la furgoneta que et du a la porta de casa la compra en línia un diumenge a les set de la tarda, on tot el procés logístic és optimitzat per una IA.
No volem centaures inversos en l’ensenyament universitari ni per descomptat a l’ESEIAAT de la UPC. No volem estudiants que deleguin la seva tasca de pensar i aprendre en la IA. I no es tracta d’una calculadora que elimina la necessitat de fer aritmètica a mà; es tracta de sistemes en els quals estem delegant la nostra capacitat cognitiva en bloc, la nostra capacitat de pensar. Vol dir això que no volem la IA en l’àmbit de la universitat? No. Encara que fos això el que volguéssim, la IA ja hi és, i ha vingut per quedar-se. Els estudiants i els professors continuaran utilitzant-la. Seria un desig tan fútil com voler desfer-nos d’internet i dels seus motors de cerca. El que volem són centaures ideals: estudiants (i professors) que sàpiguen usar la IA per amplificar les seves capacitats d’aprenentatge, utilitzant-les com un tutor extra, com un assistent organitzador, com un optimitzador de temps de treball. El que no volem de cap manera és un centaure invers universitari que hagi delegat la seva capacitat d’aprendre en la màquina. Un estudiant incapaç de llegir, escriure, abstreure, raonar o criticar sense l’ajuda de la màquina.
Recordem-ho: la Declaració de Bolonya de 1999 va fer virar l’objectiu de l’educació superior per anar més enllà d’un procés de mera ensenyança i garantir el desenvolupament de competències per part de l’alumne. És a dir, per garantir que l’alumne aprengui. Aquest és el repte brutal davant el qual la IA ens ha posat, com a universitat i com a societat. Si ignorem els potencials efectes negatius, i no treballem per potenciar els positius, ho pagarem car.