Nou “faula” del feixisme nacional de Vox per a destruir les pensions públiques. Provocar un enfrontament intergeneracional, nets contra avis. En el 2024 el CIS va realitzar el “baròmetre de desigualtats i tendències socials”. Aquest estudi d’opinió confirmava que el 47,8% dels espanyols declaraven estar “molt” preocupats per les “desigualtats socials” que existien a Espanya.
El 46% van argumentar també la seva preocupació per l’enfrontament entre joves i adults. La meitat dels participants en el sondeig tenien entre 35 i 64 anys.
Aquesta faula forma part del paquet de drets públics que Vox té en cartera transformar en negoci (sanitat, pensions) i és un insult a tots els pensionistes d’aquest país, la pensió que cobrem és diners que nosaltres hem cedit a l’Estat com a reserva per a la nostra pensió. Si la nostra pensió supera el salari que els joves cobren, és fruit de la seva inacció enfront de la lluita social que els majors hem portat tota la nostra vida laboral. Hi ha una dita molt espanyola que diu “el que no plora no mama”.
Vosaltres, els joves heu mamat sense plorar perquè nosaltres us hem donat el que hem pogut, mentre vosaltres us formàveu per al vostre futur. Aquest “mantra” que ha activat el feixisme de Vox hauria d’ajudar-vos a prendre “d’una punyetera vegada” consciència de classe que la vau perdre pel camí de la vida i els vostres ancestres no van saber ensenyar-vos.
Aquests joves que veuen que el seu avi cobra de pensió més que ells de salari desplacen el seu objectiu de lluita de classes al de l’enfrontament intergeneracional entre obrer en actiu i obrer jubilat. Això és la màxima expressió de la pèrdua de consciència de classe. Aquest jove que mentre el seu pare i la seva mare feien hores extres per a donar-li a ell una infància de príncep de Disney, ell gaudia de totes les comoditats i capritxos, sense adonar-se que el mateix que explotava als seus papàs era el que havia explotat als seus avis, i alhora és el mateix que li ha robat la majoria de drets de la Constitució espanyola. Es diu capitalisme. Els papàs eren feliços veient al seu nen feliç sense pensar que arribaria el moment que aquest “nen” hauria de lluitar pels seus drets. La presa de consciència és el patrimoni més gran que es pot donar a un fill.
La crisi del capitalisme del 2008 va marcar uns objectius regressors que, des de llavors, s’estan complint. El nivell de misèria que es va imposar en aquesta crisi a la població en general, i a la classe obrera en particular. Es van desnonar més d’un milió de llars i va generar més de sis milions d’aturats, part dels quals havien passat l’edat de 50 anys, més de 7 milions de la població superaven aquesta edat, i prop d’un terç de la desocupació total era de +50, aquest col·lectiu ja no va treballar més, aquest sistema el va excloure de la població activa i va passar a ser pensionista, el període de cotització amb els 430 miserables euros d’ajuda als majors de +50 que percebien els va portar a una pensió encara més miserable. El sistema havia decidit substituir-los per joves que, fent el mateix, cobraven bastant menys i en unes condicions contractuals molt més regressives que les dels seus pares, i si en aquestes famílies va haver-hi un plat calent a l’hora del sopar va ser perquè la pensió de l’avi d’aquell moment es va convertir en l’ingrés més estable d’aquesta família.
La crisi del 2008 va servir perquè la burgesia, posseïdora dels mitjans de producció i de la riquesa en general, decidís revisar a la baixa els contractes laborals i els salaris, i anul·lar gran part de les ajudes socials. L’objectiu era que els aturats conjunturals es convertissin en estructurals, perquè l’exèrcit de reserva de la classe obrera sempre fos present com a mitjà de pressió contra les reivindicacions de la classe obrera. En el 2010, el 25,5% de la població es trobava sota els límits de pobresa extrema i el 9,2% no tenien res per a menjar. En el 2019 les xifres es repetien. En el 2025 es repeteix l’estadística del 25,7% en situació d’exclusió social. Malgrat el creixement de la riquesa nacional entre el 2019 i el 2023 que ha estat del 25%. Revertint majoritàriament en el patrimoni del capital. El dels més rics s’ha incrementat 13,6% des del 2019.
La crisi del 2008 va aconseguir el que havia programat el capitalisme. Pel camí de la misèria econòmica s’ha anat consolidant la “misèria humana” que sempre és la conseqüència de la pèrdua de la “consciència de classe”. Es menyspreen les “humanitats” en l’ensenyament. S’accepta la violència en les condicions de convivència i s’eleva a la categoria de factor humà a premiar socialment. Qui no ha vist actes criminals en vídeos filmats passivament fins que es produeix la violació, l’assassinat, la tortura, o l’agressió física? Aquesta actitud d’espectador, en lloc d’actor, és la conseqüència del que ara vivim.
Aquesta crisi es va donar en un moment de la nostra història on la majoria social es va trobar en un túnel sense final, on els que havien d’ajudar-nos des dels seus espais socials, sindicals i polítics, es bunqueritzaren en la seva bombolla de casta on les seves condicions de supervivència estaven assegurades. On ja no hi havia cap guia que servís per a sobreviure. On el sistema capitalista, preveient aquesta situació, va córrer a establir lleis que aconseguissin domar i callar a l’exclòs o al seu mentor “llei mordassa”. On la “por” va prevaler enfront de qualsevol altra actitud humana.
Les pensions és un dret que financem els obrers amb la nostra aportació deduïda dels nostres salaris mensualment i que l’Estat custòdia en el Fons de Pensions de la Seguretat Social. Encara més, d’aquest Fons van desviar diners els diferents governs, tant de PSOE com de PP per a fer front a altres despeses, s’estima en 126.000 milions utilitzats per a altres despeses. La COESPE (Coordinadora de Pensionistes a Espanya) porta reclamant una auditoria fa anys, i encara no és dignat l’Estat a realitzar-la.
L’esquerra sempre va cuidar amb molt de sigil els valors que eren l’avantsala de la consciència social, aquella esquerra forjada en la vida quotidiana, en el lloc de treball, en les relacions socials, en la lluita reivindicativa. Va arribar la democràcia i el capital va absorbir a aquesta esquerra, transformant-la en el que és avui dia, un ofici més i ben remunerat.
La conseqüència d’aquest canvi del comportament s’ha accentuat enormement a partir de l’existència de les xarxes socials en el marc de la societat capitalista. Aquest capitalisme adobat en la competitivitat on el fi justifica els mitjans. On es menysprea al pobre i s’adora al milionari. On es valora més la bellesa del cos que la capacitat intel·lectual. Som tan pobres de cervell que hem creat sistemes telemàtics que pensen per nosaltres, escriuen per nosaltres, treballen per nosaltres.
Decididament, ens han guanyat totes les batalles, i ara, si no posem fre, ens guanyaran la batalla de la vida. Estem a un pas d’un conflicte mundial o d’una eliminació pel canvi climàtic. La pèrdua de consciència social i de classe del 95% de la societat civil no és la conseqüència sinó l’origen dels problemes dels mals que afecten la majoria social. És la transformació del pensament polític que va néixer com a forma d’organització col·lectiva de la societat fa vint-i-cinc segles, amb l’esperit de servei a la comunitat. Ara és una professió més aviat remunerada, i sobretot ben relacionada.
El capital “decideix”, i els seus lacais, una gran part de polítics obeeixen i legislen. Hi ha dues classes de polítics, els que fan aquesta labor de manera temporal i de servei a la comunitat, i els altres. La diferència és la seva consciència. A Espanya cada vegada queden menys del servei temporal, i més dels altres. El polític no aporta res nou que sigui transformador i, a més, en lloc de facilitar el que des de les bases ciutadanes es reclama, va “marejant la perdiu” fins que el ciutadà es cansa, desil·lusiona i deixa de cridar, en aquest moment es produeix el triomf del capital sobre el poble.
El feixisme és el reflex més clar d’aquesta submissió als interessos del capital, i l’exemple més indecent de com s’enganya el poble. El feixisme sempre ha atret el pitjor de la societat civil. Així es va demostrar a l’Europa de Hitler, a la Itàlia de Mussolini, i a l’Espanya de Franco, ara es repeteix a l’Espanya de la democràcia amb Vox. Agressions masclistes, corrupció, robatori amb engany (fons recaptats de la Dana).