La discriminació no sempre es veu. No sempre crida ni exclou de manera evident. De vegades s’amaga darrere d’una etiqueta, en una mirada que jutja o en el silenci que envolta qui ho està passant malament.
Cada 1 de març, el Dia de la Zero Discriminació, ens convida a reflexionar sobre aquestes formes invisibles d’exclusió i sobre la necessitat urgent de construir una societat en què totes les persones puguin viure amb dignitat, respecte i les mateixes oportunitats.
Impulsada per les Nacions Unides, aquesta jornada té com a objectiu promoure la igualtat, la justícia i el respecte a la dignitat humana, i eliminar les barreres que encara dificulten l’accés a oportunitats, a un tracte digne i a una atenció de qualitat en àmbits com l’ocupació, l’educació o la salut.
Entre aquestes barreres hi ha l’estigma associat a la salut mental, una de les formes de discriminació més esteses i menys visibles. Segons l’Organització Mundial de la Salut, gairebé una de cada set persones al món viu actualment amb un trastorn mental, tot i que moltes no demanen ajuda per por al judici social, a la incomprensió o a ser tractades de manera diferent.
Però la discriminació no sempre es manifesta de manera oberta. De vegades apareix en forma d’etiquetes. En comentaris que minimitzen el patiment. En mirades que dubten. En el silenci que envolta qui ho està passant malament.
L’estigma no només afecta qui el pateix. També arriba a les famílies i a les persones de l’entorn, que sovint acompanyen en silenci per por al rebuig o a les conseqüències en l’àmbit laboral, social o educatiu. Els prejudicis continuen tancant portes i limitant oportunitats. L’impacte més profund, però, es produeix a l’interior.
Quan el judici extern es repeteix, pot acabar convertint-se en una veu interna. Apareixen la vergonya, la sensació de no ser suficient, la por de parlar o a demanar ajuda. L’aïllament creix, i amb ell, el patiment.
En el meu cas, aquestes realitats no són teòriques. Convisc amb un diagnòstic en salut mental, formo part del col·lectiu LGTBIQ+ i he estat víctima de violència. Tres circumstàncies que, per si soles o combinades, augmenten el risc de ser jutjada, qüestionada o tractada de manera diferent. Però no soc una excepció. En soc una més. I precisament per això, aquest dia és tan necessari. Perquè ens recorda la importància de respectar les diferències i de construir una societat més humana. Una societat que entengui que darrere de cada diagnòstic, de cada identitat o de cada història difícil, hi ha una persona amb drets, capacitats i dignitat.
Posar les persones al centre significa escoltar abans de jutjar. Significa utilitzar un llenguatge respectuós. Significa substituir el prejudici per informació i la distància per empatia. La zero discriminació no depèn només de les lleis o de les institucions. Comença en el dia a dia: en les paraules que escollim, en els comentaris que evitem i en la manera com acompanyem qui travessa un moment difícil.
El que la nostra societat necessita no són persones perfectes, sinó espais on cada persona pugui ser qui és sense por ni vergonya. Necessitem més comprensió i menys judici. Més escolta i menys etiquetes. Perquè la igualtat real comença quan deixem de classificar les persones per les seves diferències i comencem a reconèixer-les per la seva humanitat.